Mitja Marató d'Elx: Un desastre

Ja fa pràcticament una setmana, i encara estic recuperant-me de les "ferides"...

I és que no podria haver sigut pitjor el meu debut a la distància. El diumenge passat, a Elx, vaig córrer per primera vegada una Mitja Marató (21.097 km.), i possiblement siga l'última. Encara tinc una cama enganxada i durant tota la setmana no he pogut entrenar amb normalitat. Però be, anem per parts i expliquem les coses des del principi...

D'entrada, l'eixida ja va ser un fidel reflex del que anava a ser la carrera en si. Hi havia una barbaritat de gent (unes 3000 persones) i no vaig advertir que col·locar-se en posició capdavantera anava a estar complicat, ja que hi havia una tanca que impedia el pas per davant, ergo havia de col·locar-me per la meitat (doncs la gent ja sap de què va el tema, i les posicions de privilegi ja estaven copsades). Dit això, comentar que vaig eixir des de la novena o desena línia. Vaig tardar 9 segons en passar per línia d'eixida. I tan bon punt vaig eixir, vaig haver de sortejar a tota la gent que anava a pas de tortuga i que s'havia col·locat més avant que jo...

Fins al km 3 vaig adelantar a una gran quantitat de gent. A partir d'eixe moment ja em vaig estabilitzar una miqueta. Jo ahi encara no ho sabia, però la veritat és que havia cremat moltes forces en l'eixida. Del km 3 al 10 vaig anar relativament be, en un grupet estabilitzat i amb bones sensacions.

Del km 10 al 12 vaig sentir cóm començaven a fallar-me les forces. Primer se me va enganxar la musculatura de la part superior de la cama dreta. Posteriorment se me va enganxar la mateixa zona muscular de la cama esquerra. A partir d'eixe moment tot van ser problemes.

Del 12 al 15 vaig punxar considerablement. Els quilòmetres començaven a fer-se eterns, les forces flaquejaven considerablement, i el final encara estava lluny...

A partir del 15 fins al 21 va ser una lluita contra mi mateix. D'una banda volia retirar-me (anava fundit), d'altra volia resistir i acabar, fera el temps que fera. Els problemes, lluny de desaparèixer anàven acumulant-se. A partir del km 17 em van entrar ganes de... còm dir-ho d'una manera elegant... "fer de ventre". I això s'afegia al dolor muscular, al cansament i al patiment. La meua cara, com es veu a la foto que ilustra aquest post (que està presa en este moment de la cursa) era un poema, fidel reflex de còm em trobava.

Finalment, arribat al km 21, i a falta d'escassos 100 metres vaig fins i tot esprintar amb l'últim corredor que m'havia adelantat per no perdre la posició... i li vaig guanyar! Encara em van quedar algunes forces per esprintar, no sé d'on les vaig traure, però el cas és que van eixir i les vaig aprofitar.

Una vegada en meta, sensació indescriptible. Estava desorientat, com si m'hagueren pegat una pallisa. Em costava mantindre l'equilibri... Mai m'havia sentit tan dèbil després d'acabar una carrera. Minuts després em vaig refer una mica, però les cames les tenia destrossades. Vaig soltar una miqueta les cames com vaig poder, vaig estirar un poc i cap a casa.

Balanç final. Vaig entrar el 109 de la general (unes 3000 persones en total) amb un temps oficial de 1:23:51 (tot i que el temps real és d' 1:23:42, per lo de l'eixida). 7é de la categoria Junior-Promesa. Personalment crec que havent-ho plantejat d'altra manera podria haver-ho fet prou millor. Però allò fet, fet està... Ara toca recuperar-se, i começar a preparar-se per a nous reptes...

Ja us aniré informant!

Pd: Foto de la Mitja d'Elx, presa als quilòmetres finals de la prova. Com podeu veure, la cara és un poema, fidel reflex de com em trobava en eixos moments...

Nou repte! Mitja Marató d'Elx

Si, així és. El proper diumenge 3 d'abril disputaré a Elx, per primera vegada en la meua carrera esportiva, una mitja marató.

La mitja, distància mítica (21,097 m) entre els corredors populars especialment, és una prova que ja fa temps em rondava pel cap, però que fins ara no m'havia atrevit a afrontar. Per una part, perquè no sóc especialista en llargues distàncies (de fet, jo diria que les proves entre 3 i 7 km són les que millor s'adapten a les meues característiques), i d'altra perquè no havia trobat el moment oportú entre la temporada de cross i la temporada de pista a l'aire lliure per fer-ho. Però enguany és diferent...

Com que ja no sóc universitari, no he pogut assistir al Ct.d'Espanya Universitari de Cross (tal i com vaig fer als darrers tres anys) que sol tindre lloc a finals de març. Per tant, entre Febrer i finals d'Abril, que és quan comença a haver cert moviment a la pista, hi ha un buit de competicions important. És per això que al final he decidit arrriscar-me, i vaig a provar sort a veure què passa...

Probablement no estic per a disputar una prova d'estes característiques al 100% de les meues possibilitats, però si que crec que puc finalitzar la prova amb cert èxit. El meu objectiu és acabar la prova en torn a 1h 18min, que seria un temps més que digne per a ser "el debut" sobre la distància. Segurament, si em preparara a consciència la prova i amb les meues prestacions podria rondar l'hora i catorze minuts, però això exigiria dedicació exclusiva a la llarga distància i eixa possibilitat no figura actualment entre els meus plans.

Per tant, el proper diumenge tindré davant de mi un gran repte. A Elx, tractaré d'acabar almenys, la carrera més llarga que hauré disputat en la meua vida (almenys fins a eixe moment...). Esperem que la sort m'acompanye!

Pd: Foto interessant que vaig trobar a internet, és del Cross d'Alzira, disputat el passat mes de Gener

XXXIII Pujada a la Font Roja

El passat diumenge 20 de març vaig tornar a posar-me un dorsal, després d'un mes de relax.

La darrera carrera que vaig disputar va ser el Ct.d'Espanya de Camp a Través per equips a Punta Umbría (Huelva). I després d'un parell de setmanes de merescut descans actiu, vaig tornar a preparar nous objectius. La primera parada d'aquest nou període ha estat Alcoi, on el passat diumenge es va disputar la XXXIII edició de la Pujada a la Font Roja, una prova consolidada i reconeguda al calendari de Carreres Populars del territori valencià.

Jo arribava a Alcoi sense saber ben bé quin era el meu estat de forma real, ja que, després d'un mes sense anar a cap carrera, el ritme de competició l'havia perdut una miqueta. A més, cal dir que mai havia disputat aquesta prova, i per tant, no sabia el que anava a trobar-me. Totes les referències que tenia sobre aquesta cursa eren d'oïdes, i a través de terceres persones. I tots afirmàven que aquesta era una carrera dura.

Sobre el paper tenien raó, ja que la prova (que constava de 8'5km) començava a una altura de 600 metres, i la meta es trobava a 900 metres d'altitud. Jo creia que tota la prova, des de l'inici fins l'arribada seria costera amunt, amb més o menys desnivell, però sempre picant amunt. Però ara ja puc afirmar que m'equivocava completament.

La cursa va començar puntual, a les 11 del matí. Eixírem des de la pista d'atletisme del poliesportiu Francisco Laporta d'Alcoi. Donàrem una volta a la mateixa, i eixirem del recinte esportiu per buscar ja la carretera que condueix al paratge de la Font Roja. Fins al quilòmetre 5, sembla una cursa normal, doncs puges, planeges, baixes una miqueta... Jo anava en un grupet d'unes quatre o cinc unitats, còmode, esperant que arribés la costera final i donar-ho tot.

A partir del km 6 la carretera va començar a picar cara amunt i el grup es va fragmentar. Vaig començar la meua aventura en solitari. A partir del km 7, les rampes ja picaven considerablement, la inclinació era brutal. A això cal afegir les curves del traçat, que encara dificultaven, més si cap, l'ascensió. Les meues cames començaven a fluixejar, notaven la falta de competició i el fet de no estar posat a pujar rampes d'eixes característiques. Per darrere em va caçar un perseguidor, i em va passar com un avió. Vaig començar a sentir els primers símptomes de "flato". Al voltant del km 8, i a falta de mig quilòmetre per finalitzar la prova, em va adelantar altre perseguidor. Les cames ja no donàven més de si. Vaig tractar de seguir-lo i aguantar la posició, ja que per darrere cada vegada s'acostaven més i més nous perseguidors...

Per sort vaig poder sortejar amb èxit les darreres rampes, vaig arribar a la zona recreativa de la Font Roja, i una vegada allà, només vaig tindre que fer un sprint de 50 metres a pis pla per creuar la línia de meta, que es trobava justament davant del Santuari.

Finalment vaig entrar el 15é a la classificació general, sent el 10é Sénior masculí (em van guanyar 5 veterans, els iaios van molt...jejeje). Com que a aquesta cursa hi havia trofeus per als 10 primers de cada categoria, vaig tindre l'oportunitat de pujar al pòdium, que es trobava baix, al Poliesportiu on vam prendre l'eixida.

Vam baixar en autobusos de la Font Roja, i ens van deixar al Poliesportiu. Ens vam esperar una mica a que baixaren tots els corredors, i, una vegada baixats tots, es va procedir a l'entrega de trofeus. Jo, com a 10é classificat sénior masculí vaig recollir un xicotet trofeu, i una botelleta d'oli. No va estar malament el detall!

Per tant, el retorn a la competició un mes després es podria dir que ha estat satisfactori. Hi ha marge de millora per davant, però cal anar poc a poc... Ja tinc preparat el proper repte, però de moment no us diré de què es tracta... Haureu d'esperar al proper post!

Pd: Foto de l'arribada a meta. Com podeu veure, la pujada final em va deixar reventat, sense gasolina...

I la gala de l'Esport 2010... On està? (Article d'opinió)

Én aquesta nova entrada us deixe un article escrit per mi, i que va ser publicat a la secció d'articles d'opinió del Periòdic d'Ontinyent num.830, el passat dissabte 12 de Març de 2011:

Fa poques setmanes vam parlar al voltant de la delicada situació en què es troba el Casal de la Joventut. Aquesta vegada el tema és diferent però la situació és prou semblant.

Des del BLOC JOVE: Compromís per Ontinyent volem denunciar que la Gala de l’Esport ontinyentí de l’any 2010 no s’ha celebrat, i a estes altures, passat més d’un any des de la celebració de la Gala de 2009 (que tingué lloc el 15/01/2010), segons ens han manifestat alguns joves (i no tan joves) esportistes ontinyentins, no hi ha cap indici ni cap declaració per part del Regidor d’Esports, Jorge Sanz, que indique que aquesta vaja a celebrar-se.

Al BLOC JOVE, sens cap mena de dubte, ens sorprén que la Gala de l’Esport de l’any 2010 haja desaparegut sense donar rastre ni indicis de vida, ja que, si tirem d’hemeroteca, podem comprovar que a la darrera edició celebrada, la de 2009, Jorge Sanz va introduir una sèrie de canvis en la mateixa. Canvis que presumptament es realitzaven per consolidar l’acte de reconeixement més important de l’any a nivell local per als esportistes ontinyentins.

Entre els canvis realitzats per l’actual Regidor d’Esports a la mencionada Gala, es trobaven:

· El canvi de data: La gala passava a celebrar-se en divendres, el dia 15 de Gener de 2010, segons paraules de Jorge Sanz en una roda de premsa de desembre de 2009 “per ajustar la gala a l’any natural, i per tal que puguen assistir esportistes d’elit a la Gala, ja que en dissabte els hi resulta difícil”. Tot i això, a la Gala només hi van acudir Victor Luengo (ex-capità del Pamesa València, retirat de la pràctica professional en maig de 2009), Máximo Caturla (Diputat Provincial del Partit Popular) i Silvia Ordiñaga (Directora General de Comerç i Consum).

· Augment de les categories: Fins a 6 concretament (Absoluta, Promesa, Millor Club, Millor Esportista Discapacitat, Tasca Tecnicoesportiva, i En Pro de l’Esport). Això sense afegir les tres mencions especials que es van atorgar.

· Canvi de lloc: La Gala per primera vegada es va celebrar fora del marc habitual, el Poliesportiu Municipal, passant a realitzar-se al Restaurant Casa Seguí.

· Participació del públic en l’elecció dels guardonats: A través de votacions a la pàgina web www.esportsontinyent.com (que actualment es troba fora de servei i no ofereix cap tipus de contingut; si ben és cert que al web de l’ajuntament, www.ontinyent.es, l’enllaç a dita pàgina amb el seu respectiu logotip segueix ocupant inexplicablement un espai preferent i ben visible als ulls de l’usuari). També cal assenyalar que, tot i la novetat que suposava l’obertura a la participació ciutadana, aquesta tenia un pes testimonial, doncs suposava un 10% del total en l’elecció dels respectius guanyadors. La resta del percentatge de vot es repartia entre el vot dels clubs esportius de la ciutat i el vot del comitè creat al efecte per la Regidoria d’Esports.

Per tancar el repàs de la darrera Gala de l’Esport realitzada, volem destacar unes paraules de Jorge Sanz, expressades en la presentació de l’esdeveniment, i que des del BLOC JOVE hem rescatat de la hemeroteca. Cita textual: “Amb els canvis introduïts a la Gala de l’Esport es pensa donar un salt qualitatiu i participatiu que reconega als nostres esportistes locals siga quina siga la seua disciplina i edat”.

A dia de hui la realitat, però, és altra. Les bones intencions que pretenia exhibir el Regidor d’Esports amb la remodelació de la Gala de l’Esport de l’any 2009 no han tingut continuïtat.

I més d’un any després, des del BLOC JOVE podem afirmar amb total seguretat que les paraules de Jorge Sanz s’han convertit en paper mullat. La realitat ens demostra que al Regidor d’Esports no li interessa l’esport ni el més mínim. I és per això que ha deixat morir, sense donar cap tipus d’explicació, l’acte anual més important per a l’esport ontinyentí, on es reconeix el mèrit d’aquells que, dia rere dia s’esforcen, es sacrifiquen, entrenen dur, competeixen i porten amb orgull el nom de la nostra ciutat, Ontinyent, allà on van.

Al BLOC JOVE: Compromís per Ontinyent som conscients de què Ontinyent és una ciutat eminentment esportiva, i és per això que ens preocupa la situació actual en què es troba la festa on es reconeix i es dóna suport als esportistes de totes les edats a la nostra ciutat, ja que això és en definitiva la Gala de l’Esport ontinyentí.

És per això que volem saber què ha passat amb la Gala de l’Esport de l’any 2010.

És per això que volem saber si la Regidoria d’Esports ha decidit suprimir unilateralment la festa dels esportistes ontinyentins sense consultar res prèviament amb els interessats, és a dir, els esportistes locals.

És per això que des del BLOC JOVE: Compromís per Ontinyent esperem que el Regidor d’Esports puga oferir a la ciutadania d’Ontinyent en general respostes convincents als interrogants que hem plantejat.

David Cañete Martínez

Col·lectiu Bloc Jove - Compromís per Ontinyent

Voluntari al Ct.d'Espanya Absolut en Pista Coberta - Una experiència inoblidable

El passat cap de setmana va tindre lloc la disputa de la 47a edició del Campionat d'Espanya Absolut d'Atletisme en Pista Coberta a València. I jo vaig tenir l'oportunitat de viure aquest esdeveniment esportiu en primera persona. Esta vegada però, no com a atleta, sinó com a voluntari de l'organització (ja que el meu nivell no dóna per a participar en competicions d'aquesta magnitud...jejejeje).

En primer lloc, m'agradaria dir que aquesta experiència m'ha fet veure l'atletisme professional des d'un altre punt de vista, ja que he tingut accés a les entranyes de la competició: els comentaris i el nerviosisme als passadissos, els controls anti-dòping, les reaccions d'alegria, de ràbia, de fatiga, de tristesa... de tots i cadascun dels atletes que han competit aquest darrer cap de setmana al Palau Lluís Puig.

I vaig poder veure tot açò perquè em va tocar exercir de caça-atletes, la funció del qual consisteix en agafar als tres primers atletes classificats en les respectives finals, i conduir-los fins a la zona de pòdium. I a més, vaig tindre la enorme fortuna d'estar acompanyat en aquesta tasca per dos colaboradors inmillorables: el meu col·lega Miquel i la meua germana, Jésica.
Jo m'encarregava de coordinar les captures (per dir-ho d'alguna manera...), i els meus companys executaven ordres. Jo estava connectat a través d'un walkie-talkie amb el Cap de Protocol de la RFEA (Reial Federació Espanyola d'Atletisme), i amb la coordinadora de l'altre grup de caça-atletes, i si hi havia problemes o imprevistos, així ens ho comunicàvem.

La competició començà dissabte al matí, però nosaltres realment no vam entrar en acció fins a la vesprada. El matí va servir per conèixer en què anava a consistir la nostra tasca, per equipar-nos amb el xandall oficial del voluntari, i per esmorzar i dinar els entrepans que havien preparats per a la gent de l'organització i els voluntaris.

A la vesprada vam començar a actuar. Ens vam repartir la tasca entre els dos "comandos" de caça-atletes, i vam acordar la feina que ens tocava a cada grup. El dissabte vesprada va ser relativament tranquil, ja que vam fer la nostra tasca d'acord amb allò que s'esperava. L'únic problema va sorgir amb els finalistes del 3000 m.ll., doncs va resultar que els metges de la RFEA havien de fer-los unes proves inmediatament després de la carrera, i per altra banda la gent de protocol de la RFEA exigia que pujaren inmediatament per fer l'entrega de medalles. Finalment, va baixar el cap de protocol de la RFEA, i ho va sol·lucionar tot. Eixe va ser el moment més conflictiu del dissabte.

El diumenge al matí tenia lloc la darrera jornada del campionat. I en aquesta es concentraven gairebé totes les finals. Per tant, es podria dir que aquesta va ser la jornada en la qual vam treballar més intensament.

Es vam repartir les tasques de nou amb l'altre equip de caça-atletes. I vam tornar a la pista, per posar-nos mans en l'obra. Al principi del matí les coses van anar be, però conforme avançava la matinal i anaven disputant-se finals i més finals, unes darrere les altres, la feina se'ns va multiplicar. Per acabar-ho de complicar, els nanos de les cistelles només feien que entorpir la nostra tasca, demanant autògrafs als atletes que acabaven d'acabar les respectives finals, la qual cosa ens dificultava més si cap dur a terme la nostra missió.

Per acabar-ho de rematar, al 1500 m.ll. masculí vam tindre greus problemes a l'hora de caçar als atletes. Per una banda, Higuero, que estava fet una fera després de quedar 3r, ens va posar molts problemes i damunt se'ns va escapar. Olmedo, al seu aire, també es va esfumar. L'únic que vam aconseguir controlar va ser a Diego Ruiz, el 2n classificat. Després de nombrosos esforços per localitzar-los, i després de tindre que resistir els crits i les presses que em llançaven des de l'altre costat del walkie-talkie, finalment vam aconseguir reunir als tres medallistes de 1500 m.ll.

La resta de finals posteriors a aquesta, més o menys les vam solventar sense problemes. I finalment va concloure la jornada, amb la felicitació per part del Cap de Protocol de la RFEA, que em va felicitar a mi en particular, i al grup de caça-atletes en general, pel bon treball que vam realitzar durant el Campionat. Així doncs, vam finalitzar la nostra tasca amb la satisfacció d'haver-ho fet be, tot i les dificultats que vam haver d'anar superant al llarg de la competició.

En resum, aquesta oportunitat de participar com a voluntari en un esdeveniment esportiu d'estes característiques és inoblidable, una d'eixes coses que s'ha de fer almenys una vegada en esta vida, però també és cert que és una tasca prou esgotadora, especialment a nivell psicològic, i crec que si haçò haguera de fer-ho totes les setmanes, acabaria majara perdut...

Dit això, si hi ha una nova oportunitat, de segur que repetiré. Però tampoc hi ha pressa...

Pd: La foto de familia, on apareixem la meua germana, Miquel i jo, una vegada finalitzat el Ct. d'Espanya en Pista Coberta.

Ct. d'Espanya de Camp a Través per Equips - Punta Umbría 2011 (2a part - el dia de la carrera)

Al post de hui entraré en matèria, i comentaré la competició pròpiament dita, després d'haver relatat els prolegòmens i alguna que altra informació addicional al post anterior.

El diumenge a les 5 del matí començava per a mi la jornada, ja que necessite esmorzar quatre hores abans de la competició, i al competir a les 9 del matí (hora gens habitual per a mi) havia de fer aquest esforç, doncs esmorzar una o dues hores abans de la competició no em senta gens bé, i de fet la meua experiència així ho demostra. Això si, una vegada fet l'esmorzar em vaig gitar un parell d'horetes més, fins les 7'30 aproximadament.

Quan es vam alçar, es vam canviar ràpidament, vam agafar la furgoneta i vam posar rumb al circuit, al qual vam arribar sobre les 8'15 del matí. Vam buscar un lloc per instal·lar-nos, ens vam posar roba d'entrenament i vam començar a escalfar.

A les 9 del matí començava, amb rigorosa puntualitat, la primera prova del Campionat d'Espanya de Cross per Equips, la categoria Promesa (anys 89-90-91) masculina. I en eixa poblada línia d'eixida em trobava jo, disposat a fer un bon paper, tant a nivell individual, com a nivell col·lectiu. L'objectiu que ens vam marcar va ser que el C.A. Petrer aconseguira puntuar per primera vegada a un Campionat d'Espanya de Cross per equips (l'any passat ja hi van participar per primera vegada en la seua història, també en categoria promesa masculina, però no van aconseguir puntuar per equips, ja que no van acabar els 4 atletes que són necessaris per aparèixer a la classificació per equips).

El circuit en la nostra categoria constava de quatre voltes iguals a un recorregut de 2'5 quilòmetres, en total 10 quilòmetres. Com a principal dificultat, els troncs que us vaig comentar a l'anterior post (i que apareixen fotografiats il·lustrant el mateix). 36 troncs en total, 9 per volta, agrupats de 3 en 3.

La cursa es va iniciar, i una marabunta de 130 atletes es disposava a col·locar-se, per aconseguir la millor posició possible ja d'eixida. La veritat és que jo vaig eixir be, no vaig tindre problemes, ni enfrontaments, ni vaig rebre colzades. Em vaig instal·lar en un grupet d'uns 10 o 15 atletes i així vaig passar la primera volta.
A partir de la segona, però, vaig experimentar un mica de fatiga, no se si pel llarg viatge, si per haver dormit malament la nit anterior, perquè la setmana anterior no vaig poder entrenar al 100% degut a un inoportú constipat, o per tots aquestos factors alhora. Vaig anar perdent comba respecte al grupet i vaig seguir la meua marxa, a estones junt a alguns rivals, a estones en solitari.
La tercera volta se'm va fer eterna. Els troncs començaven a passar-me factura, notava algunes molèsties a la cadera, potser degut al impacte derivat del salt i aterratge dels troncs,no se... El cas és que no aconseguia retallar distàncies amb la gent que portava davant, però la gent que venia per darrere cada vegada estava més a prop.
La quarta i darrera volta va ser una lluita contra mi mateix. El final s'apropava, però la fatiga ja s'havia apoderat del meu cos. Vaig patir, vaig resistir com vaig poder, vaig perdre algunes posicions... Però vaig arribar a la línia de meta. Vaig tractar d'esprintar als darrers 100 metres, però no va estar possible la remuntada en la classificació, ja que els meus rivals més pròxims també van esprintar de valent i no vaig poder rebassar-los.
Finalment, vaig ser el 66 a meta, amb un temps de 35 minuts i 56 segons, empatat a temps amb el xaval que va entrar en la posició 65, i a només 2 segons del 64. Una llàstima, però arribats a eixe punt, les cames ja no donaven per a més, la veritat...

Per equips, un èxit, ja que vam aconseguir puntuar i aquest era l'objectiu que ens havíem marcat. Finalment els 18s, d'un total de 20 equips que van entrar en meta. Vam empatar a punts amb els 17s, a 283 punts concretament. Però com que per al desempat es mira com a criteri el primer atleta de cada equip, el seu primer atleta va entrar davant del nostre. Una llàstma.

Pel que fa a les posicions dels atletes del meu equip, destacar que el primer dels nostres en entrar a meta va ser Dani Díaz, atleta natural de Caudete (Albacete) en la 53 posició. En segon lloc vaig entrar jo, en la 66a posició. Despres de mi va entrar Alejandro Verdú, de Monforte del Cid (Alacant) en la 74a posició. I tancant l'equip, el meu company Carlos Montón, natural de Petrer (Alacant) i que va entrar en la 90a posició. Per la meua part només em queda felicitar-los, ja que sense ells aquest objectiu no haguera estat possible, i tots quatre vam competir al màxim de les nostres possibilitats.

Després de la cursa, vam esmorzar a un baret pròxim al circuit. Posteriorment vam anar a l'hotel, es vam dutxar i, sobre la 1 vam posar rumb a casa de nou. Jo vaig arribar a Ontinyent sobre les 9 de la nit del diumenge.

En resum, aquest Campionat d'Espanya de Cross per equips ha sigut tota una experiència: m'ho he passat genial, he tingut la oportunitat de competir en un circuit inmillorable (en el qual al proper mes de març acollirà el Ct. del Món de Camp a Través). En definitiva, tornaria a repetir si poguera!

Per hui això és tot. Només, i ja per acabar, comentar que este cap de setmana participaré com a voluntari al Ct. d'Espanya de Pista Coberta, que es disputa al Velòdrom Lluis Puig, a València. Així que en una propera actualització ja vos comentaré què tal la experiència!

Pd: La foto és del cross a Punta Umbría, l'he trobada a internet, ja que de moment encara no he rebut les fotos que van realitzar els meus companys de viatge.

Ct. d'Espanya de Camp a Través per Equips - Punta Umbría 2011 (1a part - el dia abans de la carrera)

El passat diumenge 13 de Febrer de 2011 va tindre lloc a Punta Umbría una nova edició del Campionat d'Espanya de Camp a Través per equips, el més multitudinari dels campinoats d'Espanya organitzat per la Reial Federació Espanyola d'Atletisme. Uns quasi 2300 corredors i 178 clubs diferents es trobaven classificats per prendre part en aquest camiponat, que és tot un referent pel que fa al atletisme en l'Estat Espanyol. I jo era un d'eixos 2300 atletes, i el meu equip, el C.A. Petrer, un dels 178 equips classificats.

El meu equip va eixir des de Petrer (fins on em vaig desplaçar des d'Ontinyent) a les 7 del matí de dissabte, ja que ens esperava un viatge llarg fins arribar al nostre destí (al voltant d'unes 8 o 9 hores de trajecte).

Vam parar a esmorzar a un poblet de Granada, on per cert, crec que vaig tastar un dels entrepans més deliciosos de la meua vida (i això que era de pernil amb formatge, però no se, tenia un toc especial, boníssim!). Vam prosseguir la marxa, creuant Andalusia d'extrem a extrem (vam travessar les províncies d'Almeria, Granada, Màlaga, Sevilla, Cadis i Huelva), entre camps d'oliveres primer, i albirant l'oceà després, una vegada estàvem ja fregant la província de Huelva.

Vam dinar ja a Punta Umbría, a un baret de mala mort, on ens van atiborrar a peix fregit i històries per l'estil (Punta Umbría és ciutat de peixcadors, i això és nota a l'hora d'anar a dinar o sopar a qualsevol bar o restaurant). Vaig fer un esforç, i vaig menjar algun entremés dels què em van traure, però amb els boquerons fregits no vaig poder, ho reconec!

Després de dinar, vam anar a l' apartahotel que teníem reservat per a dormir eixe dia. Ens vam instal·lar, vam deixar les maletes i vam anar a pegar una ullada a la zona d'oci de què disposava l'apartahotel. Al edifici principal hi havia una sala amb billars, dards i un futbolí. Vam pegar una partideta per rebaixar tensions i vam tornar a l'habitació.

Més tard, sobre les 6 de la vesprada o així vam eixir de l'hotel en direcció al circuit. Montón i Verdú, dos dels integrants del meu equip, van eixir abans ja que volien rodar una miqueta pel circuit, mentre que Dani i jo (que som els dos atletes que completem l'equip de quatre que vam anar a Punta Umbría) vam optar per anar caminant amb el President del club (que ens va portar a Punta Umbría en la seua furgoneta) i amb la nóvia de Dani, que també va vindre al viatge.

Una vegada al circuit, vam poder comprovar de primera mà la qualitat del mateix. Gespa natural ben cuidada, rodejat d'arbres, amb una part del circuit mirant directament a l'oceà Atlàntic... diguem-ne que el paisatge era espectacular. Si de cas, com a dificultats del circuit, senyalar que hi havien un parell de pujadetes, i especialment els troncs col·locats a l'efecte, per endurir el traçat del mateix, que era relativament pla.

Després de veure in situ el circuit, vam tornar a l'apartahotel. La majoria dels membres de la meua expedició se'n van anar a per els dorsals, al centre de la població de Punta Umbría. Jo però, vaig optar per quedar-me descansant a l'hotel. Em vaig dutxar per relaxar-me, i després vaig estar jugant a cartes amb Verdú, que també es va quedar a l'habitació.

Quan van tornar de recollir els dorsals, ens els van repartir juntament amb el xip. Posteriorment, sobre les 9 de la nit vam eixir de l'hotel per a sopar. Vam recollir al President, que estava a un bar veient l'Sporting-Barça, i vam anar a la recerca d'un lloc per a sopar.

No va ser tasca fàcil, ja que la zona on estàvem tenia pinta de ser turística d'estiu, i en hivern sembla que per allí no corre ni una ànima. Els pocs restaurants decents que hi havien, estavenj plens, i finalment vam optar per anar al centre de la ciutat, ja que, quan van anar a pels dorsals, els meus companys van veure una bocateria que estava prou bé.

Finalment vam agafar la furgoneta per anar fins al centre del poble, i vam sopar a la bocateria. Un entrepà senzill, de llomello amb formatge acompanyat d'unes creïlles fregides van ser el meu sopar. De seguida vam tornar cap a l'hotel, ja que al dia següent teníem que matinar, doncs la nostra cursa era la primera del programa, a les 9 del matí.

En arribar a l'hotel em vaig posar els dorsals (ja que als Cts. d'Espanya et fan posar-te un dorsal a la part davantera i un altre al darrere), i em vaig col·locar el xip a la sabata.

Fet això, se'n vam anar a dormir. Serien sobre les 11 de la nit.

Al proper post, m'encarregaré d'entrar en els detalls pròpiament dits de la cursa.

Pd: La foto la vaig fer al circuit, són els troncs que al dia seguent em farien patir...

Prèvia: Ct. d'Espanya de Cross per Equips - Punta Umbría 2011-

S'acosta el dia D. Aquest diumenge tindrà lloc una de les competicions més importants de Camp a Través a nivell estatal: el Campionat d'Espanya de Cross per equips. Aquesta competició és la que registra major nombre de participants d'entre totes les proves que organitza la Reial Federació Espanyola d'Atletisme (s'estima que el diumenge a Punta Umbría competiran 2.200 atletes en les diferents proves i categories).

I he de dir que jo seré una d'eixes 2.200 persones. El meu club, el C.A. Petrer, gràcies al bon paper realitzat a l'Autonòmic per equips disputat a Alzira, va aconseguir plaça per disputar aquesta prova.
Demà mateix, a les 7 del matí partirà des de Petrer la expedició amb el president i els quatre atletes que formem l'equip.

Pel que fa a la prova en si, destacar que el meu equip participarà en la categoria Promesa masculina, que serà la primera prova de la matinal, és a dir, correrem a les 9 del matí. La distància de la prova constarà de 10 quilòmetres, repartits en 4 voltes a un mateix circuit que té 2500 metres de distància.

Inconvenients? Sens dubte, l'hora de la prova. No estic gens acostumat a entrenar ni a competir a les 9 del matí (de fet, mai he competit a eixa hora, com a molt prompte, he disputat alguna cursa a les 10 del matí). La setmana passada però, vaig estar realitzant alguns entrenaments a aquestes hores, per aclimatar el cos una mica a l'esforç en eixes hores tan matineres.
D'altra banda, l'organització de la prova ha annunciat que per dificultar el perfil de la prova (sembla ser que el circuit és completament pla, i de gespa natural) va a instal·lar una série de troncs caiguts per endurir el circuit. D'entrada això sembla no ser res de l'altre món, però a la llarga, i conforme van avançant els quilometres, els troncs van passant factura. Hi haurà 9 troncs per volta, és a dir, 36 troncs en total. Espere adaptar-me bé i que aquestos no em passen molta factura...

Així doncs, per hui això és tot. Només afegir que vaig cap a Punta Umbría amb tota la il·lusió del món, a intentar fer-ho el millor possible. I si espot entrar entre els 50-70 primers, millor que millor... Però bé, el que tinga que ser, serà!

Pd: Foto del circuit de Punta Umbría. En ella apareixen atletes africans que han anat a visitar el circuit, doncs e3n aquest mateix escenari es disputarà el Ct. del Món de Camp a Través, en març de 2011.

Bon paper a l'Autonòmic de Cross (Castelló)

Després del fracàs a Villena, el passat diumenge 30 de gener vaig anar a Castelló, a disputar l'última prova del calendari autonòmic de Camp a Través. Aquesta carrera no era una carrera qualsevol, ja que al ser l'Autonòmic individual de Camp a Través, en aquesta carrera es decideixen no només les medalles autonòmiques, sinó també els llocs al Ct. d'Espanya Individual de Camp a Través en totes les categories.

Tenint en compte que en la meua categoria només hi ha 6 places disponibles per a anar a dit Ct. d'Espanya, i que el repartiment de les mateixes és aquest: 3 places per als tres primers atletes del Ct. Autonòmic, 1 plaça per al campió del Circuit Autonòmic de Camp a Través (en cas que coincidisca amb qualsevol dels 3 primers al autonòmic s'elegirà al següent atleta del rànquing que no tinga plaça assegurada) i 2 places per criteri tècnic de la federació, la veritat és que les meues possibilitats d'aconseguir la classificació més be eren remotes.

I de fet, tot i que només hi ha 4 places adjudicades després dels resultats a Castelló, i que falten 2 places per designar a criteri, la veritat és que tindrien que donar-se moltes circumstàncies per tal que jo fós un dels escollits...

Però be, entrem en detall... La carrera en si la vaig plantejar des d'un punt de vista conservador (potser influït pel desastre a Villena). La idea era anar de menys a més i caçar alguns cadàvers pel camí. Amb aquesta estratègia pretenia assegurar-me estar entre els 10 primers autonòmics. L'altre objectiu era puntuar per mantenir la 6a plaça a la classificació del Circuit Autonòmic de Camp a Través de la FACV, controlant als rivals directes i esperant un colp de sort per tal que alguns dels rivals més forts que no han competit massa esta temporada, no agafassen massa punts (cal destacar que a l'autonòmic es puntua doble; p.ex. si el 1r classificat habitualment obté 15 punts, esta vegada n'agafava 30, i així sucessivament...).

A la primera volta llarga al circuit les coses anaven tal i com havia planejat. Els rivals que estan al meu nivell aproximadament van eixir davant i havien punxat. Poc a poc els vaig anar caçant. A la tercera volta (haviem de donar 4 voltes al circuit, en total uns 9 km) vaig caçar a Dani, el meu company d'equip, al qual encara no havia passat enguany, i que en part està acusant unes molèsties que arrastra i li impedixen entrenar amb regularitat.
Finalment, a l'última volta, un dels meus rivals directes, que anava a roda meua durant gran part de la carrera, va començar a apretar-me. Jo, que començava a notar els signes de fatiga, vaig aguantar com vaig poder els seus atacs, però finalment, aquest xaval del C.A. Millenium de Torrevieja em va fer un canvi que no vaig poder respondre. Al final, vaig entrar 12é promesa i 9é a la classificació de l'autonòmic (ja que tres dels rivals que van entrar davant eren atletes d'altres CC.AA i no entraven en la classificació de l'autonòmic). Per tant, l'objectiu d'entrar entre els 10 primers i puntuar, el vaig poder complir. El de mantindre la 6a posició al Circuit Autonòmic de Camp a Través, també el vaig aconseguir, ja que, feta la suma dels punts, ningú dels que venia per darrere m'ha superat a la taula classificatòria. En eixe aspecte, també satisfet per la regularitat demostrada. Només lamentar no haver pogut entrar entre la 6a i la 8a posició a l'autonòmic, però també és cert que estaven tots els rivals potents que hi ha per aquestes terres, i que es va fer el que es va poder...

Després d'aquesta carrera, només queda una prova per acabar la temporada de Cross. I tindrà lloc d'aci a dues setmanes. Aquesta serà el Ct. d'Espanya de Camp a Través per equips, on tractaré de donar-ho tot i fer que el C.A Petrer puga obtindre una classificació meritòria.

Dit això, destacar que prompte faré una nova actualització destacant algunes qüestions que estic preparant de cara a eixa competició. Per tant, pronte actualitzaré amb nou material!

Pd: Foto del Cross de Castelló. Jo, patint, per a variar un poc...jajaja

Cross de Villena: Un desastre

El passat diumenge 23 de gener es va disputar el Cross de Villena, penúltima prova puntuable del Circuit Autonòmic de Camp a Través de la FACV. I allà estava jo, disposat a donar-ho tot, amb l'objectiu de sumar punts per millorar la meua situació a la taula classificatòria.

Per desgràcia, no va ser el dia. De fet, no em va eixir res mitjanament be: l'oratge no va acompanyar (temperatura a l'hora de l'eixida de 0 graus aprox.), no anava ben equipat (hauria d'haver-me posat malles curtes i camisa tècnica de mànega llarga en lloc d'anar amb pantalons curts, tècnica curta i tirants), vaig patir fred, les cames no em funcionaven, i per acabar-ho de rematar, hi havia un tram del circuit que era completament de terra de platja (la superfície que pitjor se'm dóna).

Res més a dir. A la primera volta ja em trobava malament, i a partir de la segona vaig caure en picat. Vaig deambular la resta de voltes que quedaven al circuit (10 km en total) i vaig entrar com vaig poder, aconseguint la 7a posició en categoria promesa (que no està del tot malament, però que tenint en compte els rivals que es van desplaçar a Villena, hauria d'haver entrat entre la 4a i la 5a posició). I esta és la història de la pitjor carrera del que portem de temporada.

Ara ja a pensar en el proper cross, que tindrà lloc aquest diumenge al grau de Castelló, sent a més el Campionat Autonòmic Individual (és a dir, el cross més important de la temporada a nivell autonòmic). Espere poder donar la talla, cremar les poques opcions que tinc de classificar-me per al Ct. d'Espanya Individual de Camp a Través, i tractar de mantindre la 6a posició al Circuit Autonòmic de Camp a Través...

L'única lectura positiva que he extret d'aquesta darrera cursa és que, posats a punxar, millor fer-ho a una carrera poc rellevant (com pot ser el cross de Villena) que fer-ho a una realment important (com és l'autonòmic de cross). Espere haver aprés la lliçò...

Ja us contaré!!

7é classificat al Cross d'Elda

Torne a estar ací, i hui l'objecte del post és parlar sobre el Cross d'Elda, que va tindre lloc el passat diumenge, 16 de gener. Com ja he comentat en anteriors entrades, este mes ve carregat de competicions (4 concretament, i en diumenges consecutius). I aquest era el segon assalt, després del Cross d'Alzira.

I no va anar del tot malament, la veritat. En un principi me'n vaig anar amb un regust amarg (ja us explique més avall per què) però he de dir que el resultat és lògic vist el nivell que hi havia en categoria promesa a aquest cross (pràcticament estaven tots els "galls" de la categoria). No vaig guanyar a cap dels rivals que són teòricament superiors a mi, però tampoc em va guanyar cap dels que teòricament, es troben per davall de mi. Així que en eixe sentit, satisfet.

La carrera constava de 9'5 km, tot i que, en la meua opinió, no arribava als 9. El circuit, modificat respecte a edicions anteriors, ja que amb la construcció d'una pista d'atletisme a les inmediacions del circuit, enguany s'ha modificat el punt d'eixida i arribada, fixant-lo a dita pista.

El circuit no és massa bo, ja que disposa d'alguns trams de ciment, i en un tram hi ha moltes curves seguides, la qual cosa dificulta considerablement el mantenir un ritme constant.

Esta vegada vaig canviar d'estratègia, i vaig eixir de menys a més. En part perquè volia provar, en part perquè al haver 4 competicions en quatre setmanes no volia castigar-me en excés, i vaig regular el ritme. El resultat final va ser positiu. Només lamentar no haver pogut caçar al 6é classificat, que va entrar 2 segons abans que jo (el tema va ser que no el vaig veure fins que no vaig arribar a la recta de meta, ja que pareix ser que aquest rival va eixir molt avant i va anar punxant considerablement). Quan el vaig veure anava mort, però a ell li quedaven uns 40 metres per arribar a meta i jo encara estava a 100 metres de la mateixa. Al final no em va traure més que un parell de metres com a molt. I així mateix, destacar que el 5é classificat va entrar només a 15 segons de mi (això en un cross no és res). Per tant, sóc optimista ja que, tot i no haver guanyat estes posicions, he tingut a tir a dos rivals que creia inaccessibles.

Ara, a preparar el 3r assalt, el Cross de Villena. Aquesta carrera pot deparar sorpreses...
Ja us contaré!

Pd: Foto de l'eixida al Cross d'Elda. Jo estic entre la multitud...

El C.A. Petrer, classificat per al Ct. d'Espanya de Cross per equips en categoria Promesa

Be, hui toca parlar d'atletisme de nou. I és que últimament aquesta és l'única ocupació de la meua vida actual que em dóna satisfaccions. I això no és bò ni dolent, sinó tot el contrari...

Anem al grà. Ahir, diumenge 9 de gener es disputava el Campionat Autonòmic de Camp a Través per Equips, a la ciutat d'Alzira. I el meu equip, el C.A. Petrer Nepalia, tenia moltes esperances posades en aquesta cita, classificatòria per al Ct. d'Espanya per equips de l'especialitat, i en la qual teníem opcions reals de classificar-nos en categoria Promesa masculina.

Per tant, ahir allà estàvem els quatre integrants de l'equip (justos, ja que per formar equip un club ha de contar mínim amb 4 atletes de la mateixa categoria). Uns en millors condicions que altres, pèrò tots disposats a deixar-se la pell per aconseguir l'objectiu comú: classificar-nos per al Ct. d'Espanya de Clubs de la especialitat, a disputar a mitjan febrer en Punta Umbría (Huelva).

La carrera constava de 10 km, en un circuit nou, ja que es tractava de la primera edició d'aquesta cursa. El circuit era aparentment ràpid, de terrra dura, tot i que quan bufava el vent, s'alçava la pols i dificultava la visió, ja que per inèrcia se't tancaven els ulls. Per sort, a meitat de la carrera el vent va parar de bufar, i ja no vam tindre que suportar eixe problema. L'altra dificultat afegida del circuit eren tres rampes aïllades que es situàven pràcticament seguides en un mateix tram d'uns 300 metres (la volta al circuit constava de 2 km i en total vam donar 4 voltes grans i una més curta). Al principi de la cursa no afectaven massa, però a mesura que passàven els quilòmetres anava fent-se més difícil pujar les maleïdes rampes...

Pel que respecta a la carrera en si, he de dir que em va eixir bé (millor que el Cross de Benicarló on vaig ser 3r i probablement millor que el Cross d'Alcúdia on vaig ser 5é i Campió Provincial) si ben és cert que vaig entrar en la 7a posició en categoria promesa. També és de veres que aquesta vegada el nivell va estar més alt respecte als rivals. Tot i això, cal destacar també que entre el 3r classificat i jo, la diferència va ser inferior al minut, i això en 10 km no és una distància insalvable. Per tant, crec que estic fent bé els deures, i cada vegada estic més a prop dels rivals que teòricament són superiors a mi.

La única llàstima és no haver pogut quedar un parell de posicions més avant, ja que hauria pogut contribuir per una banda a que el C.A. Petrer haguera quedat més prop del 2n calaix del pòdium, i per altra hauria obtingut més punts de cara a la classificació del circuit autonòmic de Camp a Través. Però be, ara ja està, i el proper diumenge tinc una nova oportunitat per recollir punts al Cross d'Elda.

Pel que respecta a la classificació general per equips en categoria promesa, destacar que el pòdium el vam ocupar nosaltres (C.A. Petrer) com a 3s classificats amb 35 punts, els 2s van ser els integrants del C.A. Crevillent amb 25 punts, i va guanyar l' Autonòmic el C.A. Playas de Castelló amb 20 punts. Per als no iniciats en açò de l'atletisme, destacar que les puntuacions dels equips s'obtenen de la següent manera: s'han de contabilitzar les posicions dels 4 millors atletes de cada equip, i l'equip que menys punts sume, és el que guanya, i així successivament (per exemple, nosaltres vam quedar de la seguent manera: Dani 3r, jo 7é, Verdú 12é i Carlos 13é, i la suma de les nostres posicions dóna 35, és a dir, 35 punts).

En darrer lloc i per acabar, felicitar als meus companys d'equip, Dani, Verdú i Carlos Montón, ja que gràcies a l'esforç comú dels quatre hem aconseguit fer pujar per primera vegada en la seua història a un equip del C.A. Petrer al pòdium d'un Autonòmic per Equips. I des d'ací també felicitar al C.A. Crevillent i al C.A. Platges de Castelló, que són els equips que, juntament amb nosaltres, han aconseguit la classificació per al Ct. d'Espanya de Cross per Equips, que tindrà lloc a mitjan Febrer a Punta Umbría (Huelva).

Per hui això és tot. Només dir que al proper diumenge 16 torne de nou a l'acció, en el Cross d'Elda... Ja us informaré!

Pd: La foto és del pòdium promesa del Ct. Autonòmic de Cross per Equips, disputat ahir, dia 9 de gener, a Alzira. El meu club (C.A. Petrer) va quedar en 3a posició.

Acaba 2010 i comença 2011...

Ja estem a 2011. Aquest any ha de ser important, ha de ser un any clau a la meua vida. Sé que van a haver canvis, no se en quin sentit, ni si aquestos seran a millor o a pitjor, però estic segur de què enguany van a passar moltes coses.

Dit això, destacar el dia 30 de desembre, quan va tenir lloc la tradicional Sant Silvestre d'Ontinyent. Enguany vaig optar per disfressar-me de revolucionari, i vaig obtenir el títol honorífic de ser el primer atleta disfressat en entrar a meta (si ben és cert que aquesta cursa no és competitiva, i realment dóna igual entrar l' ú o el cinquanta-ú).

Després de la cursa, tocava el sopar baix braç, com marca la tradició. Enguany es celebrava al Centre Comercial "El Teler". Els embotits que va portar Samuel, de la carnisseria Berenguer van complementar a la perfecció l'entrepà i la beguda que facilitava l'organització...
I després, al sorteig, més regals i obsequis que en anys anteriors. Però, per desgràcia, enguany tampoc no em va tocar res...

I el dia 31, a València a passar el Cap d'Any. El sopar, al pis dels meus col·legues, boníssim. I només ens vam gastar 5 euros per càpita. I menjar en abundància. I no va sobrar res... Amb això queda tot dit.

I després de les campanades, tots de gala i cap al port, a la Discoteca "Les Ànimes", on vam cel·lebrar per tot lo alt l'arribada de l'any nou.

Així doncs, entre amb forces renovades i amb pas valent en aquest 2011, que no se que em depara, però que estic segur de que promet...

Per hui és tot, però de segur que pronte hi haurà novetats... Em despedisc fins que arribe eixe moment!

Pd: La foto és de la Sant Silvestre d'Ontinyent, disfressat de Revolucionari...