Crono-Duatló per Equips "Coll de Rates" a Parcent - 29/03/2013

Ahir, divendres 29 de març, vaig acudir juntament amb un grup de companys i companyes del TPT Ontinyent fins la localitat de Parcent -ubicada a l'interior de la comarca alacantina de la Marina Alta- per disputar una prova peculiar: un Crono-Duatló per equips.

Els equips, formats per dues persones (en eixe sentit destacar que els equips podien estar formats per 2 homes, 2 dones o bé podien ser mixtos home-dona) havien d'estar compostos per un corredor a peu i un ciclista cadascún. La prova es disputava en la modalitat contrarellotge, és a dir, els dos membres d'un mateix equip eixien alhora, sense cap tipus de referència i havien d'intentar marcar el millor temps possible al seu respectiu circuit. En el cas dels ciclistes, aquests havien de pujar el port de Coll de Rates, una carretera asfaltada amb uns 6'5 km de distància; els corredors havien de pujar també fins al cim de Coll de Rates, però camp a través, pujant a través de la muntanya per sendes rocoses i escarpades havent de cobrir una distància en total d'uns 3700 metres.

En total hi havia tres categories (masculina, femenina i mixta) i trofeus per als tres primers equips classificats en cadascuna d'aquestes categories. Cal destacar que per computar les classificacions finals es sumava el registre fet pel corredor a peu i pel ciclista d'un mateix equip i el temps total invertit era el que es tenia en compte. Així mateix, també hi havia premis especials per al millor registre en el segment ciclista i en el segment de carrera a peu tant en categoria masculina com en categoria femenina.

Jo vaig formar parella amb Alexis, un company ciclista del TPT d'Agullent, que viu i entrena al País Basc. El nostre objectiu era intentar ser els primers a la categoria masculina, si bé és cert que això anava a estar disputat ja que entre els rivals hi havia un ciclista professional del Caja Rural que sembla ser vivia per la zona i es trobava entre els inscrits.

A més, destacar que el tram de carrera a peu transcorria en la seua major part per la muntanya, i era molt tècnic. Un tipus de terreny sobre el qual jo no estic acostumat a córrer i que exigeix sabatilles més reforçades (de trail) ja que l'amortiguació és molt important. Jo no tinc sabatilles d'eixes característiques, per tant me la vaig jugar i em vaig posar les meues sabatilles d'entrenament, que tot i ser amortiguades, potser no tenien la suficient estabilitat com per a utilitzar-les en una prova de muntanya tan tècnica.

A partir de les 10 del matí va començar la competició, havent registrats 37 equips que anaven eixint d'un en un a intervals de 2 minuts cadascún. A nosaltres ens va tocar eixir en la 17a posició.

Una vegada ens van donar el tret d'eixida, Alexis va enfilar la carretera que posteriorment el conduiria al port i jo vaig tirar pel camí asfaltat que em conduiria fins la muntanya. El primer quilòmetre i mig va ser prou còmode, ja que si bé la carretera anava picant amunt poc a poc, aquesta estava asfaltada i no oferia la menor complicació, per tant vaig poder imprimir un bon ritme. 

A partir del km 2 aproximadament vaig deixar arrere l'asfalt i vaig començar a tocar terreny "verge". Cada vegada hi havia menys camí de terra i més roques; la senda que anava seguint s'anava estretint més i més i l'estabilitat en la carrera s'anava perdent. Vaig agafar al atleta que havia eixit 2 minuts davant de mi (Edgar, un company del TPT) i vaig continuar avant. Conforme vaig anar avançant vaig donar caça a altra atleta, que anava caminant degut a la duresa del recorregut. Jo, però, en tot moment vaig continuar corrents en la mesura d'allò possible. Cada vegada pujava més alt, i cada vegada veia el cim més a prop, però la senda anava donant rodejos i semblava que allò mai acabaria.

A falta d'uns 400 metres vaig tindre que parar i caminar un poc, ja que davant de mi hi havia una pendent quasi vertical d'uns 40 metres amb moltes roques. Sabia que corrents no anava a avançar tampoc massa i vaig optar per fer eixe tram caminant amb cura. Una vegada superat vaig tornar a posar-me "en marxa i vaig arribar fins a la carretera, on ja es vislumbrava el final del port.

Una vegada vaig creuar la carretera només havia de continuar uns 200 metres per una pujada muntanyosa que em conduia fins al cim de Coll de Rates. Vaig tirar de mi mateix amb les forces que em quedaven i vaig arribar fins a línia de meta amb un temps de 21 minuts i 35 segons.

El meu company Alexis també va fer una gran ascensió al port de Coll de Rates i va marcar un temps final de 16 minuts i 57 segons.

Em van baixar fins la línia d'eixda en un dels cotxes de l'organització, i ja una vegada baix vàrem esperar a la suma dels resultats de tots els equips per veure si podriem optar a la victòria. Conforme anaven sumant els temps dels primers que havien arribat al cim anaven succceïnt-se els millors resultats, fins que van sumar el temps d'Alexis i meu; temps que ens va servir per aupar-nos al primer lloc de la classificació amb un registre global de 38 minuts i 28 segons, i que finalment ens va servir per obtenir la victòria definitiva en la classificació general. Cap dels equips que va entrar després de nosaltres va aconseguir rebaixar el nostre crono.

A banda d'això, jo personalment vaig marcar el millor temps dels 37 corredors que van prendre part a la prova, superant en 14 segons al segon millor registre. Per tant vaig pujar al pòdium dues vegades: em vaig emportar juntament amb Alexis el trofeu al millor equip masculí, i també em van obsequiar amb el premi al millor corredor en categoria masculina.

Així mateix, m'agradaria destacar també la participació d'altres companys del TPT que van obtenir bons resultats. Xavi Gironés (ciclista) i Mari Tamarit (corredora) van ser 2s en la categoria mixta, a pocs segons dels primers classificats en dita categoria. A títol individual, el meu company en la bicicleta, Alexis Gandia, va marcar el 3r millor registre ciclista en la pujada al port de Coll de Rates. I Mari Tamarit va marcar el millor temps en el circuit de carrera a peu en la categoria femenina. 

També destacar la participació d'Abel Jiménez (ciclista) i Edgar Colomer (corredor) així com d'Alberto Martínez (ciclista) i Dani Ibàñez (corredor) que també ho vàren donar tot completant una gran actuació global del TPT com a col·lectiu.

I amb aquest bon resultat, tant individual com col·lectiu, agafe una miqueta de moral després de la decepció que em vaig emportar després de punxar a l'Autonòmic de 10.000 metres en pista. Ara esta setmana toca seguir desconectant una miqueta, i ja a partir de la pròxima tornarem a incloure series de nou per començar a perfilar un bon 5000 en pista de cara a la temporada d'estiu.

Salut i quilòmetres!

Campionat Autonòmic de 10.000 metres en pista a L'Alcúdia - (23/03/2013)

Encarant els ultims metres del 10.000 a la pista de L'Alcúdia. El rostre reflexa el patiment arrossegat al llarg de la prova.

Ahir va ser un d'eixos dies en els quals si alguna cosa pot eixir malament, acaba eixint malament. Malgrat la preparació adeqüada, malgrat un bon estat de forma, malgrat la motivació... O potser per això mateix, per veure'm en tan bones condicions, potser em vaig sobreexcitar i al final tot va anar malament.

Tenia la intenció de baixar de 34 minuts en el 10.000 en pista. De fet, estava convençut de que, si m'eixia la carrera mitjanament be, podria rondar el 33'30. I les series en la pista donaven a entendre que tenia assimilat el ritme. Però hi havia altres factors amb els quals jo no havia contat...

En tota la temporada no m'havia agafat el maleït "flato"; havia competit be, i cada carrera em superava a mi mateix. Per tant, res em feia preveure que aquest contratemps poguera tornar a "resorgir". Però des del calfament que la panxa anava donant-me massa voltes. No se, potser la tensió, potser les ganes que tenia de superar el repte personal que m'havia marcat...

El cas és que a les 19'30 hores, i una vegada en la línia d'eixida, on per cert em van col·locar a la primera sèrie (la sèrie bona digam, on estava la gent amb millors registres) vaig tractar de centrar-me en el que m'ocupava i deixar de banda les males sensacions. Però van ser suficients 400 metres per adonar-me que el flato m'anava a acompanyar durant tota la prova.

Els primers quatre quilòmetres vaig anar a un bon ritme, que era justament el que jo buscava per a baixar de 34 minuts. Anava amb un grup de 4 atletes, tres d'ells del meu club i tot anava sobre la marxa. Però jo anava patint cada vegada més i més per aguantar el seu ritme. El flato es va anar incrementant a partir del km 5 i vaig haver de despegar-me d'ells. Vaig aguantar amb un parell d'atletes fins al km. 6, i a partir d'ahi ja em vaig despenjar definitívament.

A més d'això, em van doblar els 4 o 5 primers classificats. Però be, ja em vaig mentalitzar per tal d'acabar la prova. Sabia que estava lluny del meu objectiu, però a pesar d'això volia arribar al final, fóra com fóra.

Últim i despenjat, els darrers 2 km van ser una tortura. No perquè les cames no respongueren, sinó pel dolor de panxa, que degut al "flato" es feia cada vegada més i més insuportable. Però al final tot va arribar al seu fi i vaig encarar la línia de meta.

El meu crono final va ser de 34 minuts i 58 segons. Dintre del mal, doncs bueno, he de dir que aquest registre és marca personal (tenia 35'30 en 10.000) i que no estic matxacat de cames, per tant sé que si no hagués patit de la panxa hauria pogut millorar i molt les meues prestacions en la carrera. Així que ara és moment de refer-se, no tirar la tovalla i seguir endavant.

Esta setmana i la propera me les agafaré amb calma, per donar-li una xicoteta treva al cos. I en passar eixe període, intentaré preparar un bon 5000 per a la temporada d'estiu. Ah! I si sorgeix l'ocasió, tractaré d'afrontar de nou el 10.000, amb la intenció de llevar-me l'espineta que se m'ha quedat clavada per esta actuació tan decepcionant a la pista de L'Alcúdia.

Així que res, ara a mirar cap avant i a afrontar els nous reptes...

Salut i quilòmetres!

Quarta de Marató d'Alcàntera del Xúquer - 10/03/2013

Al pòdium d'Alcàntera del Xúquer, alçant el pernil que em va pertocar com a premi per haver sigut el primer corredor en travessar la meta volant del Pi de Borja, situada al km 4'5 aproximadament.

Ahir, diumenge dia 10 de març, em vaig desplaçar fins la població riberenca d'Alcàntera del Xúquer per prendre part a la Quarta de Marató -que es disputava conjuntament amb una Mitja Marató- organitzada pel grup d'atletisme de la localitat, els companys de "La Polseguera" d'Alcàntera.

Aquesta prova, que me'l agafava com un entrenament "de qualitat" de cara al pròxim 10.000 en pista a disputar en L'Alcúdia d'ací només dos setmanes, constava d'una volta llarga -dues voltes en el cas d'aquells atletes que van optar per competir a la Mitja Marató- a un circuit que transcorria pels voltants de la població, entre camins de tarongers. El traçat era relativament pla, exceptuant un tram que es trobava entre els km. 3'5 i 4'5, que picava amunt, acabant en una rampa més elevada, al final de la qual es trobava la meta volant que havia disposat el club organitzador. Destacar que el primer home i la primera dona que passaren per aquesta meta volant obtindrien un pernil com a premi al seu esforç.

A les 10 hores, i amb un sol radiant, es donava el tret d'eixida a la cursa. I el meu plantejament era intentar emportar-me tots els premis que em fóren possibles. 

Per començar, vaig intentar fer-me amb la meta volant del km. 4'5. I a tal efecte, vaig eixir disparat des de l'inici, agafant per sorpresa a la resta de competidors. Vaig marxar pràcticament 800 metres en solitari, fins que un grupet d'uns 5 competidors em van caçar. Malgrat això, jo vaig continuar encapçalant la prova, administrant els ritmes al meu gust. Relaxava el ritme, i si veia que algú es disposava a atacar, el tornava a incrementar. En arribar al km 3, pràcticament ja havia soltat a la majoria de rivals que volien disputar-me la meta volant. Tots excepte un -que a la postre va ser el vencedor absolut en la prova de la Mitja Marató-, que en arribar a la rampa final abans d'arribar a la meta volant em va atacar. Però no només li vaig respondre, sinó que a més em vaig posar al seu costat, li vaig llançar "la mirada del tigre" i vaig soltar un atac brutal que no va poder respondre. Vaig recórrer en solitari tota la pujada i vaig coronar en 1a posició destacat, emportant-me la meta volant, i per tant, el pernil.

Una vegada aconseguit el primer objectiu, i anant comandant la prova, vaig decidir que havia de resistir així fins al final. Vaig dossificar forces, recuperant-me una mica de l'esforç soltant cames en la baixada i vaig seguir endavant, amb una distància considerable respecte a la resta de perseguidors.

Però sobre el Km. 8, un fet inesperat ho va complicar tot. El policia que anava davant amb la moto marcant-me el recorregut es va equivocar de camí, i en lloc de girar a l'esquerra, que era el que tocava, va continuar recte. Jo em vaig adonar de l'error, perquè a terra les línies que havia pintat l'organització indicaven clarament el gir. Però la voluntària de Protecció Civil em va dir que el policia li havia dit que havíem de continuar recte. I jo, lògicament crec, vaig seguir les ordres encara que sabia que aquell tio estava equivocat. Darrere de mi, molta gent va continuar pel camí equivocat, i clar, ja estava "el lio montat". Però be, al final l'error a mi personalment no em va afectar tant... Sí que és cert que vaig haver de regular un poc les forces, perquè suposava que acabaríem fent un o dos quilòmetres més dels estipulats al reglament, però al final i després d'haver fet 1200 metres de més, vam tornar a enganxar de nou amb el circuit correcte. 

Una vegada vam entrar al poble -km. 10'5 aproximadament- continuava encapçalant la prova, però cada vegada sentia més a prop als perseguidors. Per una banda no em preocupava això, perquè els que venien darrere estaven disputant la Mitja -la gent de la Quarta de Marató anava prou més arrere-. Però el meu objectiu era no ser caçat per ningú, i vaig apretar les dents, incrementant una miqueta el ritme.

Finalment vaig encarar la línia de meta en solitari, tal i com era el meu desig. Vaig marcar en meta un temps de 41 minuts exactes, sobre una distància aproximada d'uns 11.700 metres -degut al error abans esmentat- la qual cosa equivaldria a anar a 3'30 el quilòmetre, que és un bon ritme d'entrenament i més tenint en compte els imprevistos ocorreguts al llarg de la cursa. Destacar també que al 2n classificat a la meua prova li vaig clavar més de 4 minuts de diferència, la qual cosa és una barbaritat. També és cert que els atletes "bons" es van inscruire a la Mitja, però a la Quarta també hi havia un parell d'atletes que considere que tenen un cert nivell, i per tant obtindre esta distància és un motiu més de satisfacció... 

Si voleu consultar la classificació final, podeu fer-ho clicant ací.

En acabar la Quarta i la Mitja, es va procedir a l'entrega de trofeus. Jo vaig pujar fins en tres ocasions: per recollir el pernil a l'equip més nombrós en línia de meta, honor que li va correspondre al meu club, el C.A. L'Alcúdia; per recollir el pernil que em pertocava com a premi per haver estat el primer home en passar per la meta volant; i en darrer lloc, vaig pujar pel trofeu que em pertocava com a guanyador Absolut en la Quarta de Marató.

En resum, ahir va ser per a mi una gran jornada. Difícilment podré aconseguir tornar a pujar al pòdium per recollir tants trofeus com ho vaig fer ahir. I per tant, cal assaborir el moment. Això si, sense descuidar la preparació del 10.000 en pista, que cada vegada està més a prop. D'ací dues setmanes a L'Alcúdia tindré ocasió de comprovar sobre la pista si realment el meu estat de forma és tan bo com sembla segons els resultats obtinguts en les darreres curses...

De moment, açò és tot. Ara toca seguir entrenant i preparant-se.

Salut i quilòmetres!!

Quarta de Marató (10.548 m.) Ciutat d'Oliva - 03//03/2013

Foto del pòdium, categoria Sènior Masculina, a la XI Quarta de Marató Ciutat d'Oliva 2013. Jo, al centre de la imatge, amb el trofeu que m'acredita com a 2n classificat de la categoria.

Ahir diumenge em vaig desplaçar fins la ciutat costanera d'Oliva per prendre part a la XI Quarta de Marató (10548 metres) que organitzava el C.A. L'Espenta.

Com ja vaig comentar en anteriors entrades, estic preparant el Campionat Autonòmic de 10.000 metres en pista que tindrà lloc el 23 de març a L'Alcúdia, i aquesta cursa d'Oliva la tenia marcada al calendari com un test preparatori de cara a aconseguir superar amb èxit dit objectiu.

Per la seua distància (10'5 km aprox.) i el perfil (totalment plana), era ideal per provar les meues forces a estes alçades de la temporada. És per això que la meua idea era donar-ho "tot" per veure fins on podia arribar; i d'eixa manera saber en quin punt em trobe de cara al repte del 10.000 en pista.

La cursa va començar sobre les 10'30 del matí. Cal destacar que juntament a la Quarta, es disputava una Mitja Marató. L'eixida es feia conjuntament, i el circuit constava d'una volta llarga -que s'iniciava al casc urbà, transcorria entre camins rurals fins arribar al passeig marítim i zona d'apartaments, per tornar de nou a travessar camins que ens conduïen de nou al poble- per als que disputàvem la Quarta i un total de dues voltes per a aquelles persones que vàren optar per disputar la Mitja.

Al tret de sortida vaig saber col·locar-me i vaig situar-me al grup capdavanter, comandant fins i tot durant alguns instants la carrera. A partir del segon quilòmetre ja es va fer una primera criba, i un grupet de cinc atletes encapçalàvem la prova. Jo vaig optar per posar-me a la cua del grup, ja que així em resguardava del lleuger vent que bufava i al mateix temps "xuplava roda" dels rivals.

Cap al 3r quilòmetre vaig advertir que un dels atletes que anaven al meu grup anava "quedant-se", així que vaig optar per endurir un poc el ritme i aquest es va despenjar. En el km. 4, altre dels atletes que anava amb nosaltres al grup capdavanter, un xaval jove de Noruega, va començar a despenjar-se també. I finalment vam quedar tres al grup: jo mateix, un atleta noruec veterà -hi havia un grup d'uns 10 corredors noruecs que van disputar la prova, sembla ser que es trobaven de vacances a la platja i van aprofitar l'ocasió-, i un atleta natural d'Oliva que jo coneixia de vista, ja que la setmana anterior va competir al Ct. d'Espanya de Cross Curt per equips amb el C.A. Benidorm.

A partir del quilòmetre 5 es va trencar la carrera. L'atleta local va clavar un fort canvi de ritme que jo no vaig poder seguir. El noruec veterà ho va intentar durant alguns metres, però finalment també va dessistir. A partir d'eixe moment vaig realitzar la meua carrera en solitari. Portava un bon ritme, ja que havia passat el quilòmetre 5 en 16:36 segons el meu crono (a 3'19 el quilòmetre aproximadament), per tant només calia resistir fins al final per realitzar un bon registre. El problema és que en eixe moment enacara faltava mitja prova i anàvem per la zona del passeig marítim d'Oliva, on no hi havia ni una ànima.

Poc a poc anàven passant els quilòmetres: el km. 6, el km. 7... Fins que vàrem arribar ja al quilòmetre 8 i ja semblava que el final anava acostant-se. Tot i això, com ja he dit, el paisatge no acompanyava massa; en eixos moments travessava un llarg carril bici pegat a una carretera on no hi havia ningú, i les forces cada vegada anaven descendint més i més. Per sort, vaig arribar al quilòmetre 9, i vaig començar a veure una mica de "civilització". La idea de que només quedara quilòmetre i mig i la proximitat al casc urbà de la ciutat em van fer reviscolar. Semblava que ningú no m'acaçava per darrere (de fet, al quart classificat en meta li vaig traure quasi un minut). Per davant, veia al atleta noruec, però devia portar-me uns 30 o 40 segons d'avantatge. Per tant, només calia mantindre's, ja que el pòdium el tenia a l'abast...

Finalment vaig arribar a l'avinguda principal del poble, on al fons es trobava la línia de meta. Vaig escoltar a mon pare, donant-me ànims, i a la resta d'espectadors aplaudint de valent. Vaig apretar les dents i finalment vaig creuar la meta, amb la satisfacció d'haver fet una gran cursa, entrant 3r de la classificació General i 2n de la categoria Sènior Masculí amb un registre oficial de 35 minuts i 30 segons (a una mitjana de 3'22 el quilòmetre). Podeu consultar les classificacions finals ací.

Resultat millor de l'esperat; ja que si bé aspirava a fer pòdium a la meua categoria, no esperava estar tan davant, i les sensacions durant la carrera van ser molt bones (tot i el patiment, però això és normal... jejeje). El ritme de carrera que vaig marcar durant la prova em garanteix el baixar dels 34 minuts al 10000, que és l'objectiu que m'he fixat. I amb les tres setmanes que encara falten espere afinar més si cap, per aconseguir el millor registre possible. Crec que encara em queda una miqueta de marge de millora, i si els entrenaments van com cal i les lesions em respecten, el dia 23 pot eixir-me una molt bona carrera.

Així que res, caldrà seguir preparant-se. Salut i quilòmetres!