Ja fa pràcticament una setmana, i encara estic recuperant-me de les "ferides"...
I és que no podria haver sigut pitjor el meu debut a la distància. El diumenge passat, a Elx, vaig córrer per primera vegada una Mitja Marató (21.097 km.), i possiblement siga l'última. Encara tinc una cama enganxada i durant tota la setmana no he pogut entrenar amb normalitat. Però be, anem per parts i expliquem les coses des del principi...
D'entrada, l'eixida ja va ser un fidel reflex del que anava a ser la carrera en si. Hi havia una barbaritat de gent (unes 3000 persones) i no vaig advertir que col·locar-se en posició capdavantera anava a estar complicat, ja que hi havia una tanca que impedia el pas per davant, ergo havia de col·locar-me per la meitat (doncs la gent ja sap de què va el tema, i les posicions de privilegi ja estaven copsades). Dit això, comentar que vaig eixir des de la novena o desena línia. Vaig tardar 9 segons en passar per línia d'eixida. I tan bon punt vaig eixir, vaig haver de sortejar a tota la gent que anava a pas de tortuga i que s'havia col·locat més avant que jo...
Fins al km 3 vaig adelantar a una gran quantitat de gent. A partir d'eixe moment ja em vaig estabilitzar una miqueta. Jo ahi encara no ho sabia, però la veritat és que havia cremat moltes forces en l'eixida. Del km 3 al 10 vaig anar relativament be, en un grupet estabilitzat i amb bones sensacions.
Del km 10 al 12 vaig sentir cóm començaven a fallar-me les forces. Primer se me va enganxar la musculatura de la part superior de la cama dreta. Posteriorment se me va enganxar la mateixa zona muscular de la cama esquerra. A partir d'eixe moment tot van ser problemes.
Del 12 al 15 vaig punxar considerablement. Els quilòmetres començaven a fer-se eterns, les forces flaquejaven considerablement, i el final encara estava lluny...
A partir del 15 fins al 21 va ser una lluita contra mi mateix. D'una banda volia retirar-me (anava fundit), d'altra volia resistir i acabar, fera el temps que fera. Els problemes, lluny de desaparèixer anàven acumulant-se. A partir del km 17 em van entrar ganes de... còm dir-ho d'una manera elegant... "fer de ventre". I això s'afegia al dolor muscular, al cansament i al patiment. La meua cara, com es veu a la foto que ilustra aquest post (que està presa en este moment de la cursa) era un poema, fidel reflex de còm em trobava.
Finalment, arribat al km 21, i a falta d'escassos 100 metres vaig fins i tot esprintar amb l'últim corredor que m'havia adelantat per no perdre la posició... i li vaig guanyar! Encara em van quedar algunes forces per esprintar, no sé d'on les vaig traure, però el cas és que van eixir i les vaig aprofitar.
Una vegada en meta, sensació indescriptible. Estava desorientat, com si m'hagueren pegat una pallisa. Em costava mantindre l'equilibri... Mai m'havia sentit tan dèbil després d'acabar una carrera. Minuts després em vaig refer una mica, però les cames les tenia destrossades. Vaig soltar una miqueta les cames com vaig poder, vaig estirar un poc i cap a casa.
Balanç final. Vaig entrar el 109 de la general (unes 3000 persones en total) amb un temps oficial de 1:23:51 (tot i que el temps real és d' 1:23:42, per lo de l'eixida). 7é de la categoria Junior-Promesa. Personalment crec que havent-ho plantejat d'altra manera podria haver-ho fet prou millor. Però allò fet, fet està... Ara toca recuperar-se, i começar a preparar-se per a nous reptes...
Ja us aniré informant!
Pd: Foto de la Mitja d'Elx, presa als quilòmetres finals de la prova. Com podeu veure, la cara és un poema, fidel reflex de com em trobava en eixos moments...
