El passat diumenge 20 de març vaig tornar a posar-me un dorsal, després d'un mes de relax.
La darrera carrera que vaig disputar va ser el Ct.d'Espanya de Camp a Través per equips a Punta Umbría (Huelva). I després d'un parell de setmanes de merescut descans actiu, vaig tornar a preparar nous objectius. La primera parada d'aquest nou període ha estat Alcoi, on el passat diumenge es va disputar la XXXIII edició de la Pujada a la Font Roja, una prova consolidada i reconeguda al calendari de Carreres Populars del territori valencià.
Jo arribava a Alcoi sense saber ben bé quin era el meu estat de forma real, ja que, després d'un mes sense anar a cap carrera, el ritme de competició l'havia perdut una miqueta. A més, cal dir que mai havia disputat aquesta prova, i per tant, no sabia el que anava a trobar-me. Totes les referències que tenia sobre aquesta cursa eren d'oïdes, i a través de terceres persones. I tots afirmàven que aquesta era una carrera dura.
Sobre el paper tenien raó, ja que la prova (que constava de 8'5km) començava a una altura de 600 metres, i la meta es trobava a 900 metres d'altitud. Jo creia que tota la prova, des de l'inici fins l'arribada seria costera amunt, amb més o menys desnivell, però sempre picant amunt. Però ara ja puc afirmar que m'equivocava completament.
La cursa va començar puntual, a les 11 del matí. Eixírem des de la pista d'atletisme del poliesportiu Francisco Laporta d'Alcoi. Donàrem una volta a la mateixa, i eixirem del recinte esportiu per buscar ja la carretera que condueix al paratge de la Font Roja. Fins al quilòmetre 5, sembla una cursa normal, doncs puges, planeges, baixes una miqueta... Jo anava en un grupet d'unes quatre o cinc unitats, còmode, esperant que arribés la costera final i donar-ho tot.
A partir del km 6 la carretera va començar a picar cara amunt i el grup es va fragmentar. Vaig començar la meua aventura en solitari. A partir del km 7, les rampes ja picaven considerablement, la inclinació era brutal. A això cal afegir les curves del traçat, que encara dificultaven, més si cap, l'ascensió. Les meues cames començaven a fluixejar, notaven la falta de competició i el fet de no estar posat a pujar rampes d'eixes característiques. Per darrere em va caçar un perseguidor, i em va passar com un avió. Vaig començar a sentir els primers símptomes de "flato". Al voltant del km 8, i a falta de mig quilòmetre per finalitzar la prova, em va adelantar altre perseguidor. Les cames ja no donàven més de si. Vaig tractar de seguir-lo i aguantar la posició, ja que per darrere cada vegada s'acostaven més i més nous perseguidors...
Per sort vaig poder sortejar amb èxit les darreres rampes, vaig arribar a la zona recreativa de la Font Roja, i una vegada allà, només vaig tindre que fer un sprint de 50 metres a pis pla per creuar la línia de meta, que es trobava justament davant del Santuari.
Finalment vaig entrar el 15é a la classificació general, sent el 10é Sénior masculí (em van guanyar 5 veterans, els iaios van molt...jejeje). Com que a aquesta cursa hi havia trofeus per als 10 primers de cada categoria, vaig tindre l'oportunitat de pujar al pòdium, que es trobava baix, al Poliesportiu on vam prendre l'eixida.
Vam baixar en autobusos de la Font Roja, i ens van deixar al Poliesportiu. Ens vam esperar una mica a que baixaren tots els corredors, i, una vegada baixats tots, es va procedir a l'entrega de trofeus. Jo, com a 10é classificat sénior masculí vaig recollir un xicotet trofeu, i una botelleta d'oli. No va estar malament el detall!
Per tant, el retorn a la competició un mes després es podria dir que ha estat satisfactori. Hi ha marge de millora per davant, però cal anar poc a poc... Ja tinc preparat el proper repte, però de moment no us diré de què es tracta... Haureu d'esperar al proper post!
Pd: Foto de l'arribada a meta. Com podeu veure, la pujada final em va deixar reventat, sense gasolina...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada