Premiat a la Gala de l'Esport de la UV

Tal i com vaig avançar a la darrera actualització, ahir, dia 29 d'Octubre tingué lloc la Gala de l'Esport de la Universitat de València. Com que jo vaig guanyar el campionat intern de Camp a Través (o Cross, com vulgueu dir-li), em pertocava un trofeu.

No vaig ser l'únic premiat, ni molt menys...Allò estava plé de gom a gom d'esportistes de les diverses modalitats que són practicades al sí de la Universitat. És el moment en què es reconeix l'esforç que venim realitzant els esportistes de la UV en un acte institucional que estigué presidit per algun que altre vicerector (no recorde exactament de qui es tractava, però be, tampoc és un detall rellevant...).

L'acte escomençà una mica tard, doncs, segons el programa, hauria d'haver-se iniciat a les 19:30, però fins aproximadament les 20:00 no vam accedir al pabelló. Tot i això l'acte es va agilitzar més del que jo preveia.
En primer lloc, van fer la presentació de tots els equips d'esports col·lectius de la UV (futbol, bàsquet, handbol, volei...tant en categoria masculina com en femenina). Una vegada presentats de manera ràpida els components de tots i cadascún dels equips mencionats anteriorment, es va procedir a entregar els premis a tots aquells esportistes que van ser finalistes a les diverses competicions esportives internes que han tingut lloc a la UV en la temporada 08/09. Primer van entregar els trofeus als esports d'equip, i posteriorment arribà el torn dels esports individuals. Quan arribà el torn del Camp a Través arribà el meu "moment de glòria". Em donàren el trofeu, vaig donar la ma a les personalitats que hi havia presents, que em van donar l'enhorabona, i es vam fer la foto de rigor, tant jo, com el 2n classificat, que també obtingué trofeu com a finalista.

Posteriorment, van entregar obsequis a tots aquells esportistes de la UV que havien obtés medalla als seus respectius Campionats d'Espanya Universitaris.

En acabar les entregues de trofeus pròpiament dites, les personalitats van fer un xicotet discurs de cloenda, i ja ens en anàrem directes cap a la "picaeta".

La "picaeta" estava ubicada al frontó cobert de què disposa la UV al magnífic Pabelló d'Esports ubicat al Campus de Blasco Ibàñez. Quan arribàrem estava tot el menjar i la beguda disposats en taules, esperant-nos...

En un tres i no res les taules s'ompliren d'esportistes famèlics que devoràven tot el que hi havia als plats. El menjar estava boníssim. Llàstima que no hi tingués massa gana, perquè la veritat és que podria haver-me posat les botes. I és que quan no entra, no entra...

Tot i això crec que vaig menjar prou. Esta vesprada a cremar en l'entrenament les calories acumulades ahir...

Després de la Gala, i aprofitant la motivació que suposa el ser guardonat amb un trofeu d'aquestes característiques...vaig a posar-me les piles i a donar-ho tot en cada entrenament per iniciar amb bon peu la temporada que ja estem a punt de començar.

Primer repte, Atapuerca, dia 8 de Novembre. Ja aniré comentant al respecte...

Hui fa un any...

Hui fa un any iniciava el meu periple en aquest blog. Encara no se ben bé perquè em vaig decidir a obrir-lo. El que si us puc dir és que ara mateix no gosaria de tancar-lo...

La experiència ha estat clarament positiva. Independentment de què arribe a més o menys públic o de que puga interessar en major o menor grau al personal, per a mi aquest blog és una eina que m'ajuda a expressar-me, tal i com soc. Aquest blog jo diria que és un reflex de la meua personalitat. En ell he anat actualitzant al voltant de diversos fets, ja siguen experiències personals o reflexions que m'han sorgit en un moment determinat.

Ara, si tire enrere i veig les actualitzacions fetes en mesos anteriors, recorde tots i cadascún dels moments que relate. Tal vegada, si això no ho hagués reflexat per escrit, ja ni tant sols ho recordaria, o se'm passarien detalls importants, ja que el cap no pot retindre mil coses alhora.

També és cert que no dispose de tot el temps que m'agradaria per poder actualitzar, i per això de vegades hi ha alguna temporadeta en què les actualitzacions aparéixen amb compta-gotes. Però ja us dic, és questió de manca de temps lliure...

En darrer lloc afegir que el fet d'escriure a aquest blog crec que m'ha ajudat a millorar en la meua expressió escrita. El fet de redactar ací m'ha beneficiat a nivell acadèmic, doncs la desimboltura i el fet d'utilitzar un ampli vocabulari a totes les meues entrades del blog, després les he traslladat als treballs, exàmens i demés activitats acadèmiques...

Per tant, i en resum, assenyalar que la experiència d'administrar el meu propi blog ha sigut enriquidora, i, de cara al futur seguiré endavant amb aquesta experiència, en la mesura en què el meu temps lliure m'ho permeta...

Per altra banda, i canviant completament de tema, volia destacar que demà tindrà lloc la Gala de l'Esport de la Universitat de València (més info ací). He de dir-vos que estic convidat, i que sóc un dels premiats. La veritat és que tinc curiositat, a veure cóm funciona allò, doncs és la primera vegada que estic convidat a aquest event.

De tota manera, ja us informaré, amb tot luxe de detalls, del que passe a la mencionada Gala...

Marxa a la Font Roja

El diumenge passat tingué lloc un event que ja s'ha convertit en una tradició per a mi: la Marxa a peu a la Font Roja. Des que per allà pel 2006 vaig anar per primera vegada amb Miquel i Javi, no he fallat a cap edició. Han variat els companys de viatge i les condicions metereològiques any rere any, però allí he estat jo...

Enguany, tocava tornar als inicis. La meua germana, que ha sigut la meua acompanyant a les edicions del 2007 i el 2008, enguany ha renunciat a vindre. En subsitució seua ha estat Miquel, que em va acompanyar en l'edició del 2006 i que els anys seguents no ha pogut vindre per causes diverses. Les condicions metereològiques, semblants a les del 2006, un dia molt agradable i assolejat, que contrastava totalment amb l'oratge que vam tenir que suportar l'any passat al llarg de tota la marxa, on la pluja, el vent i el fred van ser les notes dominants...

Com tots els anys, vam eixir a les 7 en punt des de l'estació del tren, direcció al Torrater. Em sembla que enguany érem menys participants que als anys anteriors. No se la raó, però ho vaig comentar amb altra gent que vingué l'any passat i així m'ho van confirmar.
Una vegada vam deixar enrere el Torrater ens vam dirigir cap a la població d'Alfafara, on vam esmorzar, a base d'entrepà, pastetes i el tradicional "timonet". Amb el mos a la panxa vam tirar Alafafara amunt en direcció al Càmping de Mariola. Allà vam fer altra paradeta per carregar combustible a base de begudes isotòniques i una mica de fruita. Després vam posar rumb a Alcoi. La darrera parada va ser a una casa de camp que hi ha pel cami. Allà vam tornar a repostar benzina a base d'isotòniques i les típiques rosquilletes, que sempre ens les donen al final. Jo com sempre, per seguir amb la tradició, vaig agafar un bon grapat de rosquilletes per fer-me-les pel camí...
I ja finalment vam anar en direcció a la Font Roja, en el tram més complicat de tota la marxa, doncs picava amunt, i de valent. Si a això afegim els quilòmetres que ja portàvem recorreguts...Però nosaltres som tios preparats i vam aguantar de valent fins al final.
En arribar al Santuari de la Font Roja, sobre les 3 de la vesprada, havent-nos "cascat" uns 27 quilòmetres i havent pujata fins a una altura màxima d'uns 1100 metres, ens havíem guanyat el dinar, sens dubte...
Després de dinar, vam estar explorant els voltants del Santuari, i les vistes que des d'allà es poden contemplar, que, per altra banda, són magnífiques...Quina enveja! Me cague'n els alcoians...(eh Maik?jajaja).
Sobre les 4'30 van vindre els autobusos que havien de replegar-nos. Nosaltres vam pujar al que tenia 2 pisos. Això si, baixar amb autobus la carretera que va a la Font Roja acollona i molt...Les corbes que hi ha són molt tancades i els conductors han de fer mil i una maniobres per tal de què el vehicle no se'n vaja avall...

Una vegada passat el "perill", sobre les 5'15 vam arribar a Ontinyent. Després d'això, vaig anar a casa, em vaig dutxar i em vaig canviar ràpidament per tal de marxar en direcció a València en el tren de les 6 i 37. Digam-ne que va ser un dia molt mogudet...

Pronte hi haurà nova actuació, doncs estic convidat a la Gala de l'Esport de la Universitat, que tindrà lloc aquest dijous, i si no m'han enganyat...tindré trofeu i tot!!!Ja vos informaré...

"Pebrasseros"

Ahir va ser dia de "pebràs". Quan arriba aquesta època, a Ontinyent arriba una espècie de versió autòctona de "la fiebre del oro". Tot el món parla del mateix. Que si jo he fet X cistelles, doncs jo he estat no se ón i també n'he collit, etc, etc. Els rumors van escampant-se arreu del poble, i un allau de cotxes envaeix al llarg del cap de setmana totes les serres que envolten el terme municipal...

El "pebrassero" és un mentider per excel·lència. Un "pebrassero", mai et dirà on ha fet la cistella de la qual presumeix, i si t'ho diu, una de dos, o clarament t'està enganyant, o t'està dient el lloc on va anar perquè té la certesa de que ja no queda cap pebràs a la zona (és a dir, ja s'ha encarregat ell de "netejar-la").

Així doncs, sabent cóm estava el panorama, coneixent els rumors que hi havien i les ganes que hi tenia per provar fortuna,vaig anar a veure si podia fer, més que fora una cistelleta...

És per això que vaig quedar al llarg de la setmana passada amb el meu company de pebràs per excel·lència, el senyor Vidal. Ens entenem a la perfeció a l'hora d'explorar la serra en busca del preciat rovelló. Formem un gran equip i ambdós estem preparats per patejar els terrenys de serra més inhòspits...

El diumenge pel matí va ser el dia fixat per a la recerca. Vam anar a un paratge que es troba situat entre els termes municipals d' Ontinyent i Bocairent (tot i que, com a pebrassero, us podria estar mentint, per si de cas algun altre pebrassero pretén furtar-me el territori...jejeje).

Sobre les 10 del matí es vam endinsar en la matèria, i vam superar el primer tram, que és una mica pedregós i d'una dificultat considerable. Una vegada salvat aques tram, vam fer una primera incursió no massa fructífera, ja que vam patejar i patejar per un lloc una mica complicat, i al final només vam aconseguir un únic pebras que, per a més inri, estava a 4 metres de la vora del camí...O siga que vam perdre un temps preciós i es vam deixar les cames durant hora i pico, i els resultats van ser escassos. Però són coses que poden pasar. El "pebràs" no és una ciència exacta...
Després vam reprendre la marxa, per tal de trobar el lloc on vam trobar una quantitat acceptable de pebrassos l'any passat. El problema va ser que ens vam perdre. I vam arribar a un lloc al qual mai haviem estat abans. Com que no trobàvem la nostra "zona", vam decidir buscar una mica pel lloc al qual haviem arribat a parar. El resultat va ser completament insatisfactori. Res de res.
Tot i això, no vam perdre l'esperança, i vam tornar sobre els nostres passos, a veure si podíem trobar el lloc on l'any passat vam estar. Finalment, i després de caminar una mica, vam començar a albirar algunes coses que ens éren conegudes. Havíem trobat el lloc de l'any passat.
Així que vam deixar la cistella i vam començar la recerca del "pebràs" com dos bojos. Als 10 minuts començàrem a obtenir resultats satisfactoris...Vam pentinar tota la zona, i vam aconseguir fer uns 10 o 12 pebrassets. No està gens malament. Més si teniu en compte el poc èxit que havien tingut les nostres incursions anteriors...

Motivats per les troballes, ens vam endinsar en un terreny que estava al costat del què acabàvem d'explorar. I vàrem provar fortuna, amb resultats també satisfactoris. Definitívament, havíem trobat "la zona".

Després de pentinar la zona i traure els pebarssos que hi havíen, vam parar a dinar. En acabar, vam prosseguir la nostra marxa, per un terreny una mica més complicat i dificultós (molts esbrazers dificultàven el pas). Semblava no ser zona de pebràs, però...no se ni cóm, vaig mirar al terra mentre seguia a Vidal, i vaig trobar un parell de pebrassos. De seguida vingué ell i els vam collir. Al instant en vaig veure un altre que estava prop dels dos anteriors, i vam decidir fer un rastreig de la zona. Barallant-nos amb els esbarzers, vam traure prou de profit a la zona...

Una vegada pentinada eixa zona, veient que no en trobàvem molts, i que el temps començava a complicar-se (del cel queien gotes finetes que no semblàven massa preocupants però que anàven calant-te poc a poc) vam decidir tornar cap a casa. Vam trobar la senda que ens havia portat fins enllà, i vam agafar el camí per tornar on ens havia deixat pel matí mon pare.

Però encara no havíem dit l'última paraula, en quant a pebrassos...Quan em vaig aturar per cridar a mon pare, per avisar-lo de què estàvem arribant al lloc on ell ens havia deixat, i que ja podia venir a per nosaltres, Vidal va fer una xicoteta incursió pels voltants que va ser exitosa. Va trobar el pebrás més gran de la jornada, sens dubte, el que jo anomenaria un "Senyor Pebràs", i a més, va descobrir altres dos pebrassos que van arredonir la nostra collita.

Després d' eixe "arreó final" vam tornar al punt de partida, on ens esperava mon pare amb el cotxe. En arribar a ma casa, vam fer la repartició del "tresor", a parts iguals, com sempre, doncs som i funcionem com un equip. I en un equip no hi ha d'haver rivalitats, sinó col·laboració. Així sempre s'obtenen millors resultats.

La meua valoració d'aquesta primera incursió és positiva. Tal i com podeu observar a la foto, vam fer una collita acceptable. Si a això afegim la gran quantitat de pebrassos podrits que vam tenir que tirar...probablement hauriem pogut plenar la cistella. Una vertadera llàstima...

De segur que a la propera incursió en busca del pebrás ens superem, eh Vidal?

Històries de reis i bufons

Ahir vaig anar per primera vegada al Teatre El Micalet de València. El motiu? Anar a veure a eixe personatge del que tot el món parla, el crack de l'humor en clau valenciana...
Supose que molts de vosaltres ja haureu deduit que estic parlant de Xavi Castillo.

He de dir que havia sentit parlar d'ell, he vist alguns dels seus videos que es troben penjats al seu web, o al youtube mateix. Però no l'havia vist mai en directe...fins ahir. Així mateix he de dir que ni en les meues millors previsions mai hauria imaginat que m'ho anava a passar tan be a la funció...

Per anar a veure'l vaig quedar amb dos amics de tota la vida (Ruth i Javi), que també es morien de ganes per veure a Castillo en acció, i a última hora s'hi van apuntar alguns companys de carrera dels que estan en 2n (el que jo anomene el comando Virgínia...). Així doncs, moltes cares conegudes entre el públic.

L'espectacle va començar passades les 20:30, i des del principi va ser un no parar...En primer lloc, canya al Gurtel, imitacions de Ricardito Costa, Camps, la Gran Rita...Després li tocà el torn al ja arxiconegut personatge de Castillo "El Capità Moro d'Alcoi" i la frase que ja ha fet història (el famós "Això eu pague jo..."). Brutal...
Després de parlar-nos d'Alcoi, la seva infància, dels pijos d'Alcoi, les festes de Moros i Cristians, etc. va passar a narrar-nos els seus durs inicis com a joglar a les fires medievals, destacant entre totes elles la de Cocentaina...i de nou més i més rialles, allò era un no-parar...

Arribats a aquest punt, tocava la interacció entre Xavi i el públic. I per això va anar a agafar a dos persones...I a que no sabeu qui va eixir a la palestra? Si...Ruth i jo vam ser els elegits. El meu "moment de glòria" al Micalet compartint escenari amb Xavi Castillo va ser brutal...I si no, sols cal preguntar als que allí van estar presents...jajaja. Va ser indescriptible...

Després d'això seguí amb les històries "medievals", imaginant cóm seria un viatge en el temps (amb una màquina del temps dissenyada per Calatrava, tot molt Valencià...xD) de tota la societat valenciana actual, i cóm s'organitzaria aquesta en una hipotètica València medieval...
En eixe viatge no falten els personatges clàssics com Rita, Camps, Alfonso Rus, Fabra, els beatos amb les restes de la visita del Papa a València, els pijos (Redeu, pegues una patà a València i t'ixen 20 pijos!A las dársenas...jajaja) la guàrdia personal de Rita composada per Falleres Guerreres...i cóm no, no podia faltar el Capità Moro d'Alcoi; tal i com deia abans, tot molt valencià...i molt medieval alhora!

A més d'això va tocar altres temes "controvertits" com Canal 9 (Bufa'm un ou), Jorge Alarte (Sabeu qui és? jajaja), Garcia Gascó, i cóm no el cas del Cura de la Llosa de Ranes, no podia faltar...Va haver canya per a tot el món...

L'espectacle va concloure amb una reflexió del propi Xavi Castillo, molt interessant per cert...i a les 10:30 va quedar conclosa la funció.

2 hores ben intenses, rient sense parar. A més, cal destacar l'esforç que va realitzar Xavi, doncs eixia d'una laringitis i la gola encara la tenia una mica fotuda...De fet, l'obra s'estrenava dimecres passat, però la funció va haver de ser suspesa, pel tema de la laringitis, així que, la sessió d'ahir va ser la funció inaugural d'aquesta obra de Xavi Castillo, anomenada "Històries de Reis i Bufons", que va ser estrenada al mateix teatre pel febrer, i que, degut al èxit ha tornat a la cartellera del Micalet.

Així doncs, si teniu l'oportunitat, aneu a vore-la, no us en penedireu...La funció te lloc de dimecres a diumenge duran 3 setmanes, des d'ahir fins a l'1 de Novembre. Així que no teniu excusa!

Pont entretingut i accidentat alhora...

Què ràpit que passen les festes...Pareix que el pont ja s'ha acabat i toca tornar a la rutina diària...

Tot i això, he de dir que han estat entretinguts aquests darrers dies. Començant pel dijous a la nit, quan vaig eixir de sopar de classe amb la gent de 2n. No coneixia quasi ni a la meitat dels que érem abans del sopar, i he de dir que em van sorprendre molt gratament...Espere poder tornar a compartir sopar, taula i temps d'oci amb ells...

El divendres vaig tornar a Ontinyent per la vesprada. Una mica cansat i amb molta son, com és lògic...Tot i això, la meua germana i jo vam decidir anar al cine, per fer alguna cosa i no apalancar-me...
Al final vam sopar al Centre Comercial i vam anar a veure la peli "Rec 2". Jo no havia vist la 1, però tampoc em feia falta, doncs la meua germana ja me l'havia contat fil per randa unes 2 o 3 vegades...I a dir veritat, m' esperava més...Tanta nomenada i total que el guió era patètic i els esglais mancaven per la seua absència...Hauria sigut molt més productiu anar a veure "Ágora"; en fi, a la propera visita al cine no falla...

El dissabte va ser un dia per a dormir i carregar forces. Un poc de lectura per entretindre'm, anar al Mercadona a comprar i a dormir pronte, que el diumenge tocava matinar...

El diumenge es va disputar la Volta a Peu al Barri de la Vila, a Ontinyent. Tot i no estar encara en òptimes condicions, vaig decidir participar (ja que era al meu poble, no tenia excusa...).
Al final no va anar del tot malament, doncs vaig entrar el 9 de la general, i ja van vislumbrant-se les 3 setmanes d'entrenament que ja porte. Això em dóna ànims per seguir en aquesta línia, i seguir treballant fort, doncs en Novembre comença "lo bó"...Esperem arribar en un nivell de forma més que acceptable per als primers crossos...
Com a curiositats, destacar l'anècdota de la jornada...Resulta que a la cursa havíem de creuar el Riu Clariano, a l'altura de la Cantereria. Les pluges de les darreres setmanes han fet que el cabdal del riu vingués una mica crescudet, i que creuar-lo sigués més difícil del que ho hauria sigut en condicions "habituals"... Així doncs, passat el primer quilòmetre i mig, tocava travessar el maleït riu. I clar...Jo anava llançat, no vaig mesurar el risc que corria travessantr el riu a la velocitat a la que anava, i bueno...El cas és que vaig patinar i vaig caure de cap al riu...Per sort no em vaig banyar del tot, ja que vaig poder recolzar-me, i l'impacte no va ser tan fort com realment ho podia haver sigut...Això si, al recolzar-me vaig tenir la gran mala sort de recolzar una mà sobre una pedra que hi havia al fons del riu, i em vaig fer una ferida significativa al palmell de la mà... De fet, la sang no deixava de brollar. Jo em vaig adonar passats uns metres, una vegada ja m'havia refet de la caiguda. Però com que tampoc era una dolència que m'impedira continuar, i a més a més, anava ben posicionat...vaig decidir seguir avanaat afins acompletar els 8 km de què constava el recorregut.
En acabar la cursa, vaig anar a l'ambulància de Creu Roja, on em van curar la ferida i em van aplicar un aparatós bendatge a la mà...
De tota manera, no us preocupeu, no és gens greu i ja gairebé ha cicatritzat la ferida....

El dilluns també va ser un dia de relax, i per la vesprada vaig pillar el tren que va d'Ontinyent a València per tal de tornar a la rutineta...I ací estic!

De moment, això és tot. Però de segur que prompte hi ha nous motius per a actualitzar...

Que vé el Pont! (Aprofitant per a actualitzar...)

Demà comença el pont. I aprofitant que no tinc massa feina de classe ara mateixa, vaig a tornar a actualitzar...
Aquesta darrera setmana he fet moltes coses, però no he tingut gaire temps per sentar-me a reflexionar i escriure. Això és degut en part al fet de tenir que anar dilluns i dimarts a classe també per les vesprades, i a les tasques de lectura que ens ha manat alguna professora, la metodologia docent de la qual sembla inspirada en el Taylorisme...

Deixant de banda les qüestions acadèmiques, he de dir que el darrer cap de setmana passat vaig estar realitzant diverses activitats culturals diverses, ara que encara puc...

Pel matí vaig estar a la dansà popular de les festes del Barri de Sant Rafel. Tot i que ja no visc allí, seguisc considerant que aqueix és el meu barri, i de quant en quant m'agrada visitar-lo, passejar pels seus carrers...

Per la vesprada, vaig visitar un lloc on feia temps que no anava, i que ja tocava tornar a anar-hi: l' estadi del Clariano. Així doncs, en assabentar-me que l'Ontinyent jugava el seu partit dissabte de vesprada, en lloc de diumenge de vesprada(tal i com és habitual), i tenint en compte que no hi tenia res millor a fer eixe dia...vaig assistir.
El preu de l'entrada a general, 18 euros, una mica excessiu al meu parer, però com no és una despesssa que faça habitualment...me la podia permetre. L'ambient a dintre del estadi, animat. La veritat és que no m'imaginava que l'Ontinyent C.F. tingués tants seguidors...
El partit en sí, una mica avorrit, doncs l'Alacant es va tancar en defensa i va jugar brut (per eixa mateixa raó van acabar el partit amb 10 jugadors, després de l'expulsió del "pelat"...). Això si, els darrers 10 minuts van valdre la pena, doncs l'Ontinyent marcà un gol espectacular (una xilena dintre de l'àrea que va convertir en gol el davanter del Ontinyent) i la grada va embogir...
Després del gol, tots fent força per tal que no se'ns escapés la victòria...I al remat, tots els aficionats contents cap a casa. 1-0 i amb el lideratge del grup III de la Segona B a la butxaca...

Llàstima que ahir ens eliminés la Cultural Leonesa de la Copa del Rei al penalts...Hagués sigut una oportunitat d'or per veure a l'Ontinyent front a un equip de Primera Divisió, dels que participen a competicions europees...Però la loteria dels penalts és així...Llàstima!

Ara a gaudir del pont! I si no m'apreten molt els professors, pronte hi haurà noves actualitzacions, doncs m'he deixat algunes notícies rellevants en el tinter...

Pd: La foto és de la dansà popular a Sant Rafel. Una de les que apareix (la de roig) és la meua cosina, Célia.