El passat cap de setmana va tindre lloc la disputa de la 47a edició del Campionat d'Espanya Absolut d'Atletisme en Pista Coberta a València. I jo vaig tenir l'oportunitat de viure aquest esdeveniment esportiu en primera persona. Esta vegada però, no com a atleta, sinó com a voluntari de l'organització (ja que el meu nivell no dóna per a participar en competicions d'aquesta magnitud...jejejeje).
En primer lloc, m'agradaria dir que aquesta experiència m'ha fet veure l'atletisme professional des d'un altre punt de vista, ja que he tingut accés a les entranyes de la competició: els comentaris i el nerviosisme als passadissos, els controls anti-dòping, les reaccions d'alegria, de ràbia, de fatiga, de tristesa... de tots i cadascun dels atletes que han competit aquest darrer cap de setmana al Palau Lluís Puig.
I vaig poder veure tot açò perquè em va tocar exercir de caça-atletes, la funció del qual consisteix en agafar als tres primers atletes classificats en les respectives finals, i conduir-los fins a la zona de pòdium. I a més, vaig tindre la enorme fortuna d'estar acompanyat en aquesta tasca per dos colaboradors inmillorables: el meu col·lega Miquel i la meua germana, Jésica.
Jo m'encarregava de coordinar les captures (per dir-ho d'alguna manera...), i els meus companys executaven ordres. Jo estava connectat a través d'un walkie-talkie amb el Cap de Protocol de la RFEA (Reial Federació Espanyola d'Atletisme), i amb la coordinadora de l'altre grup de caça-atletes, i si hi havia problemes o imprevistos, així ens ho comunicàvem.
La competició començà dissabte al matí, però nosaltres realment no vam entrar en acció fins a la vesprada. El matí va servir per conèixer en què anava a consistir la nostra tasca, per equipar-nos amb el xandall oficial del voluntari, i per esmorzar i dinar els entrepans que havien preparats per a la gent de l'organització i els voluntaris.
A la vesprada vam començar a actuar. Ens vam repartir la tasca entre els dos "comandos" de caça-atletes, i vam acordar la feina que ens tocava a cada grup. El dissabte vesprada va ser relativament tranquil, ja que vam fer la nostra tasca d'acord amb allò que s'esperava. L'únic problema va sorgir amb els finalistes del 3000 m.ll., doncs va resultar que els metges de la RFEA havien de fer-los unes proves inmediatament després de la carrera, i per altra banda la gent de protocol de la RFEA exigia que pujaren inmediatament per fer l'entrega de medalles. Finalment, va baixar el cap de protocol de la RFEA, i ho va sol·lucionar tot. Eixe va ser el moment més conflictiu del dissabte.
El diumenge al matí tenia lloc la darrera jornada del campionat. I en aquesta es concentraven gairebé totes les finals. Per tant, es podria dir que aquesta va ser la jornada en la qual vam treballar més intensament.
Es vam repartir les tasques de nou amb l'altre equip de caça-atletes. I vam tornar a la pista, per posar-nos mans en l'obra. Al principi del matí les coses van anar be, però conforme avançava la matinal i anaven disputant-se finals i més finals, unes darrere les altres, la feina se'ns va multiplicar. Per acabar-ho de complicar, els nanos de les cistelles només feien que entorpir la nostra tasca, demanant autògrafs als atletes que acabaven d'acabar les respectives finals, la qual cosa ens dificultava més si cap dur a terme la nostra missió.
Per acabar-ho de rematar, al 1500 m.ll. masculí vam tindre greus problemes a l'hora de caçar als atletes. Per una banda, Higuero, que estava fet una fera després de quedar 3r, ens va posar molts problemes i damunt se'ns va escapar. Olmedo, al seu aire, també es va esfumar. L'únic que vam aconseguir controlar va ser a Diego Ruiz, el 2n classificat. Després de nombrosos esforços per localitzar-los, i després de tindre que resistir els crits i les presses que em llançaven des de l'altre costat del walkie-talkie, finalment vam aconseguir reunir als tres medallistes de 1500 m.ll.
La resta de finals posteriors a aquesta, més o menys les vam solventar sense problemes. I finalment va concloure la jornada, amb la felicitació per part del Cap de Protocol de la RFEA, que em va felicitar a mi en particular, i al grup de caça-atletes en general, pel bon treball que vam realitzar durant el Campionat. Així doncs, vam finalitzar la nostra tasca amb la satisfacció d'haver-ho fet be, tot i les dificultats que vam haver d'anar superant al llarg de la competició.
En resum, aquesta oportunitat de participar com a voluntari en un esdeveniment esportiu d'estes característiques és inoblidable, una d'eixes coses que s'ha de fer almenys una vegada en esta vida, però també és cert que és una tasca prou esgotadora, especialment a nivell psicològic, i crec que si haçò haguera de fer-ho totes les setmanes, acabaria majara perdut...
Dit això, si hi ha una nova oportunitat, de segur que repetiré. Però tampoc hi ha pressa...
Pd: La foto de familia, on apareixem la meua germana, Miquel i jo, una vegada finalitzat el Ct. d'Espanya en Pista Coberta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada