Cross Ciutat d'Ontinyent (Homenatge a Xavi) - 02/02/2014

Ahir, diumenge 2 de febrer de 2014, va ser un dia especial per a mi. Per diversos motius, la carrera d’ahir no va ser una carrera més. Segurament el Cross d’Ontinyent no passarà a la història com una de les meues millors actuacions com a atleta; però més enllà de resultats, hi ha moments en esta vida que queden gravats a foc en la memòria. I la carrera d’ahir serà, de segur, un d’eixos moments. El motiu? Primer caldria tirar un parell de mesos enrere en el temps...

El 24 de novembre de 2013 vaig disputar la meua primera carrera de la temporada, el “I Gran Fons de Muntanya Ciutat d’Ontinyent”. Córrer a casa sempre és un al·licient, i provar sort en les carreres de muntanya era un repte atractiu. Amb només un mes d’entrenament, em vaig fer l’ànim, em vaig arriscar... I la cosa, en quant a resultat, va anar be. 6é classificat Absolut, vaig pujar al pòdium com a 3r atleta local classificat... Però...

Quan faltava menys d’un quilòmetre per arribar a la fi, ja per l’asfalt, i divisant el Poliesportiu (on es trobava la línia de meta), em vaig girar el peu esquerre. Un clot en l’asfalt, vaig baixar la guàrdia... I pam! A pesar del dolor, en eixos instants anant en calent, me la vaig jugar i vaig tirar avant. La meta estava ja prop, no podia fallar després de 20 quilòmetres, no era el moment...

Dos dies després de la cursa, vaig tornar als entrenaments. Pareixia que el giró al peu no havia sigut per a tant. O almenys això volia creure jo... 10 minuts trotant a ritme suau van ser suficients per a acabar convencent-me de què, realment, la lesió era més greu del que em pensava...

Després d’anar al metge, al fisio, de parar per complet durant dos llargues setmanes... Pareixia que la cosa anava millorant poc a poc. Vaig iniciar de nou l’activitat amb esports complementaris que no generaren gaire impacte al peu lesionat. Vaig descobrir la piscina coberta. Li vaig treure la pols a la bicicleta de muntanya. Poc a poc, vaig anar introduïnt la carrera a peu, a ritmes suaus...

A finals de desembre, estava completament recuperat. Vaig poder participar al Triatló dels Pingüins (una prova lúdico-esportiva que es celebra al meu poble), a la Sant Silvestre no competitiva d’Ontinyent... I quan ja pensava en les sèries que anava a clavar-me la setmana següent... Pam! El dissabte 4 de gener, mentre rodava, vaig notar molèsties al peu dret (“el bo”). Quan vaig arribar a casa, vaig estirar. I vaig notar que la cosa no anava be. Les mateixes sensacions de dolor, però ara al peu “sa”.

De nou els dubtes, de nou la frustració de tenir que postposar la meua reaparició, de no poder fer el que més m’agrada...

I mentre tot això passava pel meu cap, va arribar el dia 6 de gener de 2014. El dia abans, el meu company d’entrenaments i amic Xavi Gironés em demanava un favor: si el podia acompanyar el dia següent a un polígon d’ Agullent, on ell i Edgar (un company nostre d’Agullent), anaven a provar les bicicletes i a assatjar transicions de duatló. La meua missió havia de ser vigilar les bicis mentre ells trotaven pel polígon.

Eixe dia 6 de gener, quedarà també gravat a foc en la meua memòria.

Vam arribar al polígon desert, vam aparcar el cotxe i ells van iniciar les seues transicions. Tot anava be fins que, de sobte, el meu company Xavi –que en eixos moments circulava amb la bicicleta- i un cotxe van creuar les seues trajectòries. Al col·lisionar, Xavi va eixir disparat per l’aire i va caure a terra. Jo estava a no més de 50 metres, i ho vaig presenciar tot.

A partir d’eixe moment nervis, actuar ràpid, policia, ambulància, hospital... Un cúmul d’emocions i sentiments es creuaven al meu cap. Van ser moments complicats. Per sort, finalment tot va quedar en un gran “susto” i Xavi es troba entre nosaltres amb unes ganes enormes de recuperar-se i de tornar a fer el que més li agrada: l’esport.

Després d’un succés així, sense dubte, et planteges la vida d’un altra manera. Li restes importància a coses que realment no la tenen, i aprens a valorar eixos xicotets moments que va donant-te la vida. Una vida que donem per sentada, però que és tan fràgil que, en qüestió de segons i sense previ avís, pot pegar-te un gir de 360 graus.

En ocórrer tot això, la meua lesió realment passava a un segon plànol. Era qüestió de temps que em recuperara, i sabia que més tard o més prompte acabaria tornant a córrer. Amb paciència, poc a poc, tot ha anat tornant al seu lloc. Vaig fer els primers rodatges de qualitat, les primeres sèries...

I per fi va arribar el moment de reaparèixer. Va ser ahir, diumenge 2 de febrer, a la mateixa ciutat on vaig competir per última vegada, a la ciutat on em vaig lesionar, a la ciutat on visc i on entrene: Ontinyent.

Aprofitant que la competició es celebrava “a casa”, entre els companys d’entrenament i amics de Xavi vam decidir que eixe dia 2 de febrer anava a ser especial, i vam organitzar un xicotet homenatge al nostre company lesionat. Un homenatge fent una de les coses que tant a ell com a nosaltres més ens agrada: córrer.

Finalment, ahir Xavi va poder estar físicament amb nosaltres. Va millorant dia a dia d’una forma espectacular, superant inclús les previsions més optimistes, gràcies en part a que està fet d’una altra pasta: la pasta de la que estan fets els campions.

Ahir, amics i amigues, companys d’entrenament i familiars vam estar presents al Cross d’Ontinyent. Uns competint, els altres animant. Però tots amb un propòsit comú: recolzar a Xavi en estos moments, demostrant-li que no està sol. Que la seua lluita és la nostra, que el seu dolor és el nostre, que la seua recuperació serà la nostra, i que els seus futurs èxits en la vida seran també els nostres.

Per això vos deia al principi que -independentment del resultat final-, per a mi, finalitzar la cursa d’ahir després de dos mesos tan complicats, envoltat de la gent a la que aprecie i estime va ser un moment molt emotiu i especial.

ÀNIM XAVI! TOTES I TOTS ESTEM AMB TU! ;)