Campionat Autonòmic de 10.000 metres en pista a L'Alcúdia - (23/03/2013)

Encarant els ultims metres del 10.000 a la pista de L'Alcúdia. El rostre reflexa el patiment arrossegat al llarg de la prova.

Ahir va ser un d'eixos dies en els quals si alguna cosa pot eixir malament, acaba eixint malament. Malgrat la preparació adeqüada, malgrat un bon estat de forma, malgrat la motivació... O potser per això mateix, per veure'm en tan bones condicions, potser em vaig sobreexcitar i al final tot va anar malament.

Tenia la intenció de baixar de 34 minuts en el 10.000 en pista. De fet, estava convençut de que, si m'eixia la carrera mitjanament be, podria rondar el 33'30. I les series en la pista donaven a entendre que tenia assimilat el ritme. Però hi havia altres factors amb els quals jo no havia contat...

En tota la temporada no m'havia agafat el maleït "flato"; havia competit be, i cada carrera em superava a mi mateix. Per tant, res em feia preveure que aquest contratemps poguera tornar a "resorgir". Però des del calfament que la panxa anava donant-me massa voltes. No se, potser la tensió, potser les ganes que tenia de superar el repte personal que m'havia marcat...

El cas és que a les 19'30 hores, i una vegada en la línia d'eixida, on per cert em van col·locar a la primera sèrie (la sèrie bona digam, on estava la gent amb millors registres) vaig tractar de centrar-me en el que m'ocupava i deixar de banda les males sensacions. Però van ser suficients 400 metres per adonar-me que el flato m'anava a acompanyar durant tota la prova.

Els primers quatre quilòmetres vaig anar a un bon ritme, que era justament el que jo buscava per a baixar de 34 minuts. Anava amb un grup de 4 atletes, tres d'ells del meu club i tot anava sobre la marxa. Però jo anava patint cada vegada més i més per aguantar el seu ritme. El flato es va anar incrementant a partir del km 5 i vaig haver de despegar-me d'ells. Vaig aguantar amb un parell d'atletes fins al km. 6, i a partir d'ahi ja em vaig despenjar definitívament.

A més d'això, em van doblar els 4 o 5 primers classificats. Però be, ja em vaig mentalitzar per tal d'acabar la prova. Sabia que estava lluny del meu objectiu, però a pesar d'això volia arribar al final, fóra com fóra.

Últim i despenjat, els darrers 2 km van ser una tortura. No perquè les cames no respongueren, sinó pel dolor de panxa, que degut al "flato" es feia cada vegada més i més insuportable. Però al final tot va arribar al seu fi i vaig encarar la línia de meta.

El meu crono final va ser de 34 minuts i 58 segons. Dintre del mal, doncs bueno, he de dir que aquest registre és marca personal (tenia 35'30 en 10.000) i que no estic matxacat de cames, per tant sé que si no hagués patit de la panxa hauria pogut millorar i molt les meues prestacions en la carrera. Així que ara és moment de refer-se, no tirar la tovalla i seguir endavant.

Esta setmana i la propera me les agafaré amb calma, per donar-li una xicoteta treva al cos. I en passar eixe període, intentaré preparar un bon 5000 per a la temporada d'estiu. Ah! I si sorgeix l'ocasió, tractaré d'afrontar de nou el 10.000, amb la intenció de llevar-me l'espineta que se m'ha quedat clavada per esta actuació tan decepcionant a la pista de L'Alcúdia.

Així que res, ara a mirar cap avant i a afrontar els nous reptes...

Salut i quilòmetres!